Un riu de lava de ben aprop

Nomes hi ha dues paraules per definir l'excursio que vaig fer al volcà ja fa uns quatre dies: Im-presionante
Des d'Antigua, antiga capital de Guate, que va ser devastada per un terratrèmol al 1773, surten tours cap a un dels tres volcans que l'envolten, el volcà Pacaya, encara actiu...
I no me'l vaig perdre!!!! Però abans l'arribada a Antigua.

A Antigua vaig arribar el dia abans de bon matí. Havia viatjat desde Flores (Tikal) en bus nocturn i a l'arribar a la capital, Guatemala City, ràpidament vaig sortir cap a Antigua ja que diuen que la ciutat és mooolt insegura.
Bé, la meva impresió és que tot depén de la sensació de cadascú. Una vegada trepitges un lloc, t'adones que la gent hi viu i, per tant, no cal fugir espantat per la fama que la precedeix. També és cert, que cada setmana hi ha "ultimados" per trets de bala, sigui al bus o al carrer, simplement per no voler donar uns pocs quetzals a l'atracador.
El taxista, un tio molt simpàtic, em va comentar que després del tractat de pau de fa dèu anys, ha incrementat moltíssim a Guatemala la violència i la inseguretat, suposo que sempre passa el mateix, quan hi ha tantes armes en un pais i tanta pobresa. Van apareixer les "Maras", grups de joves, important l'estil Latin Kings, que han creat el pànic entre la població de Guate. I per lluitar en contra d'aquestes bandes, la policia s'ha dedicat a fer una "limpieza social", matant i torturant als joves implicats en les accions violentes. Un altre cas de menyspreu als Drets Humans, però...com li dius al taxista, que ara està més tranquil circulant per la seva ciutat, que aquesta no és la manera de fer-ho, que un altre dia podrien anar pels taxistes d'ulls verds (és un dir!). La gent que pateix demana solucions a curt termini. Desafortunadament, sembla que el govern tampoc fa prou per reduir els focos de pobresa i sense esperança, que són la causa de tanta violència.
En definitiva, el fet és que vaig agafar un dels busos públics per anar a Antigua, que aquí són els típics autobusos escolars d'Estats Units (em recorden els Simpson) però guarnits de molts més colors. Com que vaig arribar ben d'hora, vaig tenir temps per passejar pel centre del poble i veure els edificis històrics que van quedar derruits del gran terratrèmol i que encara no han estat reconstruits. Ni ho faran, perque ja són un atractiu turístic.
Antigua, és similar a San Cristobal de las Casas però amb molt menys color i sobretot molta menys vida. Es nota molt més la presència del turisme justament perque no hi ha tanta activitat pròpia de la ciutat. Així que, seguint el consell de ma mare, vaig apuntar-me a l'excursió al volcà Pacaya.
Cooooñio!!!
A l'any 2000 va erupcionar amb tal força que va sortir material fins a 3500 metres d'alçada i fa nomès un mes va esfondrar-se el conus de dalt i per tant ara no es pot visitar però...arran d'aquest últim moviment de terres, ha sorgit un riu de lava més abaix i on si t'hi pots apropar. És realment espectacular veure la força de la lava, sentir la seva escalfor a la cara i sentir el soroll de les roques quan són arrossegades. Va ser mitja hora d'estar amb la boca oberta. Mai havia estat tan aprop de la lava. Em sap greu però no tinc més adjectius per descriure aquestes situacions que visc: Va ser genial!!!Please, que algú em dongui un cop de mà per enriquir el meu vocabulari. ;-)
Durant el tour vaig conèixer una parella, ella argentina i ell francès, amb els quals porto els últims quatre dies viatjant i, sobretot, jugant a cartes protegits de la pluja, ja us els presentaré virtualment.

Tikal, les millors runes

Creuar la frontera Mexico-Guatemalteca també va tenir el seu punt.
Per aprofitar que Palenque (Mèxic) i Tikal (Guate) estan a la mateixa alcada, més o menys, vaig passar d'un pais a un altre per una frontera no gaire transitada. Fins ara, hi havia alguns problemes amb els controls militars i els de la Guerrilla.
En definitiva, havia d'agafar primer una furgoneta per arribar a l'aduana mexicana, aleshores baixar amb llanxa pel riu Usumacinta uns 40 minuts i una vegada a Guate, un altre bus per arribar a Flores, capital del Petén, departament on es troba el Parc Natural i Arqueològic de Tikal.
Els canvis entre una zona i l'altra es van fer evidents d'immediat. Gautemala és més pobre i la carretera era de "terracería" durant forca quilòmetres. El millor a l'aduana Chapina (és com diuen guatemalteca el guatemaltecos) va ser adonar-se que el millor passaport per viatjar ara, és ser de Barcelona. El militar em va felicitar per la Champions i vam xerrar una mica de la final. I això passa constantment allà on vagis.
L'endemà, ens vam llevar a les 5 del matí per fer via cap a Tikal, i va valer la pena!!
Durant aquestes quatre setmanes he visitat varies runes arqueològiques: Teotihuacán, Cholula, Monte Albán, Palenque i Tikal (ja en tinc prou, no en vull més). Tikal és la més impresionant i, a l'hora, la més entretinguda de visitar.
Es troba enmig d'un Parc Natural i per tant, la flora no ha estat gaire tallada per ensenyar els monuments. Això permet que a banda de trobar entre la selva unes torres altíssimes i majestuoses, també vaig poder veure infinitats d'aus i monos voladors (s'haurien de dir, aulladors, fan un soroll que sembla un lleó) i monos aranyes.
Van ser cinc hores de passeig per la jungla molt divertit. A més a més, vaig anar acompanyat d'un mexicà de Monterrey amb qui vam platicar moltes hores sobre temes molt interessants. I gràcies al qual vaig estalviar-me la meitat del preu de l'habitació de l'hotel.
Aquella mateixa nit: bus nocturn cap a Guatemala City per fer el canvi cap a Antigua. Un bon inici chapín.

Bye México!!

C'est fini!!! La volta mexicana ha arribat al seu final i ara ja em trobo a Guatemala.
Ha estat un molt bon inici de viatge i crec que em dona moltes forces per seguir endavant amb les mateixes ganes amb que vaig sortir de casa.
Us animo a visitar Mèxic quan tingueu oportunitat. No us decebrà i potser, com en el meu cas, us sorpendrà gratament. Els seus colors, la seva gent, la música, la vida social i política convulsa i també, la seva riqueza natural, enamora. Marxo, però em queden les ganes de tornar-hi i seguir coneixent altres zones del pais i aprofundir en aquelles que més m'han agradat. Especialment Chiapas.
Sorprenent també són les seves runes azteques i mayes. Són d'una bellesa i tenen una força, que alteren els sentits.
Recordo amb molt de carinyo a tots els que m'han acompanyat aquest dies. Gent nova amb qui coincideixes un parell de dies o unes poques hores i amics expatriats amb qui connectes d'una altra manera quan l'entorn és diferent al del dia a dia de Barcelona. Tots ells han omplert moments molt bons d'aquestes tres setmanes llargues.
Gràcies al Josep Maria i l'Ana, per la seva acollida i ajuda per començar de manera còmode.
Un petó per la Manu, amb qui vaig passar un cap de setmana genial a Morelia, amb visita inclosa a una petitíssima fira del Maíz Criollo a un poble rural amb gent molt autèntica:
- Dónde está la Feria?- davant de quatre taules amb dones i menjar cassolà
- Mi niña, esto es la feria!!!
I amb cara d'extranyats, vam descobrir l'encant de la gent i vam menjar de valent.

Recordo la parella de gent gran, amb qui vaig xerrar de política mexicana al Zócalo de Puebla. La Carmele, Mayté, Mario, César i companyia, que em van segerstar per descobrir una festa tardicional. L'Elba, la cambrera francesa de l'hostal de Mazunte, que la seva bellesa feia mal. A la Julia, la bona companyia de San Cristobal, amb qui vaig passar dos dies fanàstics i tanta altra gent que farà l'estada a aquest pais...inolvidable.

Un petó a tots i totes i ...Viva México, cabrones!!!

Chiapas querido

Realment fantàstics els tres dies per Chiapas. A banda de que Sant Cristobal de las Casas es una ciutat-poble preciós, i amb diferència el més net de tot Mèxic, la quantitat de gent indígena que encara manté els seus vestits i costums és meravellós.
Justament aquests indígenes (tzotil) són els que van donar suport a la revolta de l'EZLN.
Vaig visitar dos poblets de la vora St.Cristobal, San Juan Chamula i Zinacantan. El mercat del primer és una meravella de color i tenen uns ritus cristians una mica peculiars, es ruixen amb cocacola per espantar els mals esperits (no saben que s'han reencarnat en el Bush?) i del segon, només puc dir que vaig ser més conscient que mai que les nenes em roben el cor i...em prenen el pèl.
Just baixar del taxi, arribo a un poble gairebe desert, no vaig arribar en bon moment, se m-acosta una nena, la Margarita, per acompanyar-me durant el meu passeig pel poble. Saben més que la gana i als deu minuts estava assegut davant de sa mare que feia tortitas de maíz a la llenya, i amb sa germana gran fent anar el seu tel·lar tradicional, de cintura. Era una familia de 12 filles, si, si, només filles. Hi ha qui te punteria!!!
Finalment no vaig poder evitar comprar-me, i jo que no soc de comprar-me res i menys per no carregar la motxil·la, una camisa i unes estovalloletes. Però vaig passar una bona estona amb aquesta familia tan amable.
L'endema, impacte natural al Cañón del Sumidero. Un impresionant canó que recorres en llantxa enmig d'unes parets verticals cobertes de vegatació, uns d'elles arriba als 1200 metres d'alçada. Como no, un entorn verge, moltes aus aquàtiques i...més cocodrils. Per contra, l'aigua prové de la capital de Chiapas, Tuxla Gutiérrez, i recull tota la porqueria dels carrers, i com el dia abans havia plogut, hi havia zones plenes d'ampolles de plàstic flotant. Les de cocacola guanyava amb diferència.
Aquella nit vaig anar a veure el documental Zapatista i hi vaig convidar una gringa que hi havia a l'hostal. La vaig fer del Barça ja que també va acompanyar-me durant el gran matx i a celebrar-ho per San Cristobal.
L'endema cap a Palenque. Les gran runes Mayes que impresionen perque es troben envoltades per la selva Lacandona. Selva que avui he visitat una miqueta montat a caball, amb banyet inclòs a un petita cascada d'aigua fresca.
Demà.....Guatemala. I em sembla que potser serà un altre viatge perque aquí a Mèxic tot ha estat molt fàcil. Diuen que per Guate les coses són una mica diferents. Ja us ho explicaré.

Ser del Barça és el millor que hi ha

No me'l podia perdre i tot i veure-ho ben negre, al final ha valgut la pena. Visca el Barça!!!!
Aquí tots anàven amb nosaltres i és que aquest equip es mereixia aconseguir el reconèixement de ser el millor d'Europa (i del món?).

Celebreu tant com pogueu aquesta victòria que poques vegades tenim la oportunitat de sortir al carrer i veure la resta de la ciutat rient i cridant les mateixes cançons. Penseu que aquí, després del partit, només em queda passejar somrient i xiulant l'himne del Barca, però no hi ha amb qui cantar i cridar....

Força Barça!!!!!

Afortunats som d'haver pogut viure les dues copes d'Europa, hi ha qui no en va celebrar mai cap.

Zapatistes

Ahir passejant per San Cristobal de las Casas, vaig trobar un centre cultural on passen pelis i documentals. I justament ahir al vespre feien un sobre la revolució indígena a Chiapas.
Sense pensar-m'ho hi vaig anar.
Ara entenc millor a la Su i la seva, diria obsesió, pel subcomandante Marcos i la causa zapatista. Realment és una revolució suportada per les bases indígenes i amb uns valors de pau i justicia social que sobrepassen el seu problema particular, fent-se extensible a totes les persones que viuen en situació de pobresa i injusticia.
La revolta va comencar al 1994, el mateix dia de l'entrada en vigor del tractat de lliure mercat entre USA, Canadà i Mèxic. Desprès del enfrontaments armats durant els primers anys van arribar converses amb el gobern mexicà que van portar a un tractat de San Andrés (que donava drets i eutonomia a les comunitats indígenes.
Aquest pacte no s'ha assolit mai per falta de voluntat del gobern federal i a més a més, van engegar una campanya de opresió a les comunitats indígenes de Chiapas que incloia maniòbries pròpies dels estats dictatorials llatinoamericans dels anys 70, amb grups paramilitars i matances indicriminades de població.
Podriem pensar que això són temps passats però si heu pogut seguir els missatges de la Su, encara avui el gobern mexicà fa us de la forca policial per reprimir protestes socials que demanen més justicia per tots i no només per un pocs privilegiats. I actuen de manera dramàtica amb porres, detencions indiscriminades, entrant a cases de gent innocent i el meu greu, agredint i abusant sexualment dels detinguts.
Per tal que també pogueu entendre millor el conflicte....he comprat el DVD del documental per passar-l'ho, algún dia, al local ;-)

Les platges oaxaquenyes

Bueno, bueno, cap viatge és pot considerar complert si no es passen uns dies a la platja. I us puc assegurar que ha estat un parètesis per carregar piles molt gratificant.
D'entrada quan vaig arribar al mar i em vaig trobar de nit, assegut a la sorra, escoltant les onades del Pacífic i mirant la lluna plena....la nostàlgia es va apoderar de mi i aquella nit no vaig deixar de pensar amb la familia (s'ha de dir que era el dia de la mare i aquí es celebra d'una manera molt més sentida que a casa nostra) i amb els amics que esteu a Barcelona. Va ajudar trobar-me a Puerto Escondido, un lloc menys autèntic, més tocat pel turisme i el qual tenia moltes menys coses a oferir-me. Així que vaig deixar que el mar em transportés cap a casa. La teràpia va ser escriure unes linies sobre l'amor que sento per la familia i això va servir per deixar correr unes llàgrimes i fer fora el nus. No és que em sentís sol. Era un exercici d'agraiment al seu suport en tot el que he fet i que, ben segur, tindré amb tot allò que faci.
L'endemà vaig buscar una platja més allunyada i vaig poder tornar trobar la tranquilitat necessària per disfrutar del viatge. No sé si comentar que al matí, tot just després d'esmorzar, vaig ser convidat a tres coronitas per....sant torne-m'hi...una parella de gays, un dels quals era fill d'espanyols i... fundadors de la Coronita!!! Creu-t'ho, no tenia cap raó per mentir-me.
Però clarament els millors dies de platja els vaig passar a Mazunte. Aquí si que hi havia tranquilitat. És temporada baixa, i els pocs guiris busquen sol i mar, i també ombra sota les palmeres que voregen les platges de sorra blanca (i fortes onades).
Van ser dos dies on vaig poder nedar entre tortugues enmig del mar i passejar en barca de rem a través d'un manglar, ple d'aus anidant, iguanes i...cocodrils. Veure la sortida del sol i acabar el dia veient la posta sobre una roca tot sol i disfrutant de la vista meravellosa d'una platja verge que s'allarga uns 30 Km. Em vaig recuperar completament, no podia ser d'una altra manera.
Ara escric desde San Cristobal de las Casas, a Chiapas. I ja no té res a veure amb els llocs que comento en aquesta postal. Però això ho explicaré a la propera...

Gastronomia Mexicana

Això és el que fins ara he anat tastant i m'enrecordo:

Tacos de totes les parts de la vaca, el porc o el pollastre, Tortas, Mole verd o vermell (salsa a base de txocolata, fruits secs, tomàquet, chile,..), Iguana, Chapulines (larves d'insectes), camarones (les gambes d'aquí), alvocat per tot arreu, varietat a les pastiseries, fruita de debò i uns sucs de taronja boníssims, peix a la brasa, i evidentment, frigoles.

El picant....suportable...no tant quan has d'anar al lavabo....ai!! com crema!!!

Gent meravellosa

Des que he començat el viatge sol, no he passat cap nit sense fer una birra acompanyat. Només cal seure al Zócalo o sopar a una terrassa o passejar despistat per tal de trobar-te a algú que vulgui passar una estona amb tu, xerrant de tot i de res.
Així van ser les dues primeres nits a Puebla (exemple de ciutat col·lonial, amb places precioses i plenes de vida) on primer em van atrapar dues noietes (19 i 20 anys, angelets!!) i vam fer un parell de birres chiladas (hi posen chile i sal) i l'endemà, tot sopant, una altra noia em va convidar a una birra....ya ves...fins que ens van fer fora del restaurant.
Però el millor va passar el dia següent quan només portava quatre horetes a Oaxaca. Jo anava camí a l'hostal després de sopar uns tacos al mercat, quan em vaig asseure a la plaça a escoltar uns músics que tocaven entre les taules de les terrasses. Al cap de poca estona, es va asseure al meu costat una dona ben elegant a prendre la fresca com jo.
No recordo com va començar la conversa però vam estar xerrant força estona de Mèxic, de la vida i vam connectar a l'instant. Ella és una d'aquestes dones mig bruixes i d'enorme facilitat per donar carinyo. Bé, i de bona familia també. Ranchera i forrada.
Així que em va adoptar i em animar a marxar l'endemà mateix cap a una festa tradiconal a un poble de costa, on ella i el grup de gent amb qui anava hi estàven convidats.
Vaig acabar la nit amb aquest grup de gent amant de la cultura indigena i col·locats en les agències estatals de promoció de l'artesania, polítics i dos productors de documentals, escoltant a uns mariachis.. més de dues hores, cantant i rient.
No m'ho vaig pensar dues vegades i l'endemà al matí vaig agafar la bossa petita i cap al minibus d'aquest grup......
Dos dies vaig passar amb ells, vam anar al mercat el poble, després de cinc hores de viatge, a comprar la roba adecuada per la festa: Per elles, estampats de flors i per nosaltres guayaveres (camises blanques)i pantalons negres. Aquí vaig provar la Iguana en suc!!!
La festa es diu Vela Primavera i és la festa de les dones, ja que elles són les que mouen el cotarro en aquesta comunitat del Istmo. Els homes queden en un segon terme. Però ben curios és que a cada familia normalment entre els fills varons els surt un "Muxe", un fill gay o travesti que força acceptat acaba sent qui s'en cuida de la mare quan aquesta ja és fa velleta.
Bé, vam dinar a un lloc super autèntic del poble un menjar mervellós a base de gambes, peix a la brasa i un altre cop Iguana.
Després a veure una rua de carros i bous on enlloc de tirar carmels, tiren taperwears de plàstic per la penya que està al carrer. Una flipada.
Al vespre a preparar-se per la festa i apa, som-hi!!! a un embelat amb tot el poble sopant i ballant tota la nit.
Ells van agunatar força bé però el menda va veure sortir el sol, acompanyat d'un muxe que potser va malinterpretar-me i es va quedar una mica moix. És que són molt sensibles... ;-)
El pitjor és que vaig perdre la cartera enmig de tant de sarau. Tot no pot ser perfecte.
Vaig arribar a la casa on dormiem quan tots estàven llestos per marxar cap a la platja. Vaig dormir una hoerta com un soc al bus i de sobte....em desperto al Paradís!!!!
Estàvem a playa Cangrejo!!! Palmeres i sorra blanca, hamaques i el Pacífic!!!
Això em va reviure, i sort, perque encara ens quedàven 6 hores de carretera fins tornar a Oaxaca....
En definitiva, em vaig deixar portar i el resultat va ser genial. Tot el grup em va acollir perfectament i amb molt carinyo. És clar, que no vaig deixar de sentir tota l'estona que havien segrestat a un Catalunyo, que no sabía ni a donde iba.

La música és part de la vida

Una altra cosa que no sabia de Mèxic és la seva part alegre i caribenya....
La música està present per tot arreu, allà on estiguis sona alguna cosa. Sigui a l'autobús, a una tenda, fent una birra, sopant,....
I a més a més, moltíssima música en directe. No penseu que només hi ha mariachis (que n'hi ha i de molt bons!!) sinó tot tipus de músic de carrer i dins els locals, amb una guitarra.
Ells mateixos diuen que no podien viure sense ella, que tot el que puguin patir se'ls passa tocant i cantant.
I a més són un experts en tot tipus de ritmes, que si aquesta la ha composat tal tio o si aquesta ve de Veracruz, Cihuahua o d'arrel indígena.
Estic aprenent a apreciar cançons que a Barcelona considerem...no sé...chorres? d'una altra època? El millor és que aquí la música tradicional està viva i no la redueixen, com fem nosaltres, a un folklore nacionalista. Ells mateixos la disfruten tant o més que el reggeaton, la cuimba o la salsa.

Teotihuacan

Quina meravella de runes!!! Vaig passar-m'hi tot el dia passejant entre i sobre les piràmides d'una cultura que per sort no la van destrossar els espanyols. Va caure soleta...

Les guerres també eren una forma de vida per totes les cultures precolumbines (no en el cas de la teotihucana) sobretot els mayes i mixecas (aztecas). Això ho expliquen molt bé al museu antropològic del DF. Sembla mentida com desde sempre les diferents cultures han premiat als guerrers davant de la resta. Algún dia ho canviarem?? Inshala....

Mèxic DF....quina city!!!

Ja desde l'avió, el DF sorprèn per les seves grandiossíssimes dimensions. Vessants plenes de construccions grises, amb zones verdes i de grans gratacels al centre de la city. A més l'avió passa ben aprop dels edificis, és força apatacular!!!

La ciutat es presenta com un clar exemple de ciutat expansiva, amb edificis de no més de dues plantes que es perden en l'horitzó....que a vista d'ocell, és un horitzó ben llunyà.....
Només vaig posar els peus a terra, vaig comprendre que les meves idees sobre Mèxic no eren correctes. La ciutat és una ciutat ben "sencera" amb una personalitat que barreja el way of life americà i l'herència hispànica i indígena.

És ben famosa la inseguretat que hi ha a la capital. Vaig aterrar ben alerta amb el tema taxis pirates, que et desplomen si et despistes, però si fas les coses com cal, és a dir, agafar-ne un d'oficial, tot està fet.
Només arribar, directe a casa el Josep Maria, un col·lega de la Tati, que em va rebre amb els braços oberts i que ja em va treure a fer una birra a la Condesa, el barri bohemi de la ciutat. Hi havia un ambientazo, tot i que era dimecres a la nit, que ja envejariem trobar-l'ho a Barcelona. Els dos baretos eren de puro diseño i la gent una mica chic. Sembla que Mèxic és molt classista i és ben clar qui pertany a un estatus i qui no. Com comprendreu els hereus d'europeus es troben en les classes més adinerades i els d'orígen indigena....a sota de tot...
Aquest fet és un dels més agredolços dels mexicans. Viuen enmig de l'auntèntic contrast entre rics i pobres, entre desenvolupament i subdesenvolupament. Alhora que tenen un metro de puta mare, amb estacions gegantínes (mou 4 milions i mig de persones diariament), amb barris elegants, bohemis i moderns, a no menys de deu minuts, et trobes barris de semibarraquísme i amb característiques d'un pais per desenvolupar, amb les cases inacabades, amb els forgats per un segon pis a la vista, sense pintar i acumulades a les vessants de les montanyes que rodejen la ciutat. Crec que encara no he vist cap riu de color blau!!!
Un altre aspecte que indica el contrast, és que les coses funcionen però segons unes lleis molt particulars. És a dir, hi ha autobussos, combis, servei d'escombraries, polícia,etc. etc però on les intitucions no acaben de fer del tot la seva feina i ho deixen a la voluntat d'aquell que s'ha d'espavilar per buscar-se la vida.
Exemple: el servei d'escombraries com no funcionava, doncs el van deixar de garantir i ara són empreses privades que se n'encarreguen. Què passa doncs? Mentre el Govern demana que els ciutadans reciclin (Uno de cada veinte mejicanos separa la orgánica de la inorgánica, i tu?) quan arriba el que ho ha de recollir, doncs primer obre les bosses per trobar alguna cosa per aprofitar i després tot juntet dins el camió. Em direu obsessiu en aquests temes medioambientals però així no anem enlloc.

A banda d'aquests aspectes l'estada al DF va ser molt gratificant i ràpidament em vaig trobar còmode passejant pel centre, els barris més perifèrics (Coyoacán és preciós i amb el museu de la Frida Kalho) i anant en metro a tot arreu. La gent és molt amable quan et dirigeixen a ells. D'entrada no et presten massa atenció. No són com els senegalesos que no podies caminar sense tenir-ne dos o tres al costat (ja em va avisar el Marçal que aquí si que pots caminar alone).

Apali, prou parrafada i seguim el viatge.