Cusco, el ombligo del mundo (3a part)

Machu Picchu

Les ruines del Machu Picchu contenen una energia notable: un cop hi arribes no pots parar de fer fotos i gastar l’energia de les piles. És l’energia de les pedres: cada pedra, una foto. Per això és inabastable. “Mai no conqueriré totes les pedres”, pensa el turista. “Mai no conquerirà totes les pedres”, pensa el viatger. “Mai no conquerirem tot el planeta”, pensen els poderosos.

D’Iquitos a Cusco, volant, és clar. No podíem tornar a passar tres o quatre dies al riu. El ritme del turista no s’ajusta al ritme de la vida al país. Així que, ràpid, ràpid. D’estar a 300 mts sobre el nivell del mar, a 3000 mts ens menys de quatre hores. Evidentment, els nostres cossos se’n van resentir. I el primer dia al Cusco va servir per arrossegar-nos i recuperar forces amb l’ajut dels mates de coca.

La ciutat és preciosa. M’atreveixo a dir que és la part antiga més maca que he vist en tot aquest viatge. Les places, el murs inques (una meravella!!!!), la ciutat, de tan arreglada que està, no et fa la sensació d’estar al Perú. Però per contra, és un parc temàtic per turistes.

Després de ser la capital de l’Imperi Inca, els colonitzadors espanyols van traslladar la capital a Lima. Molt més adequada als seus interessos comercials, amb el port del Callao que servia per enviar tota la riquesa espoliada a la Colònia. Cusco va quedar oblidada, els seus impressionants temples de pedra reduïts a la meitat perquè van aprofitar-los com a tartera per les noves catedrals i cases colonials. Mica en mica, va acabar sent una ciutat típica de la Sierra, tranquila i oblidada.

Va ser al 1911 quan l’arqueòleg Hiram Bingham va donar a conèixer al món la ciutat inca del Machu Picchu. Amb fons de la Nathional Geographic va recuperar la ciutat de l’oblit i la va desenterrar de tota la vegetació que la cobria. Amb un preu pels peruans, és clar, 10.000 peces que van trobar al Machu Picchu ara es troben a una universitat dels Estats Units. Aquí no hi ha ni un museu amb peces del Machu Picchu. Això si, la zona es va convertir en el destí més turístic de tota l’Amèrica Andina, i no és per menys, Cusco és una meravella i les valls de l’entorn, a banda de la seva meravella natural, guarden moltíssimes restes arqueològiques que valen una visita. Destacant per sobre de totes el Machu Picchu, imponent ciutat antiga, envoltada d’unes montanyes verdes i frondoses que sens dubte havien de despertar el misticisme dels antics pobladors. Suposo que per això, els Inques veneraven els esperits de les muntanyes, anomenats Apus. A ells feien moltes ofrenes i sacrificis humans. Però el gran deu era el Inti, o Viracocha, el Sol. Pel qual els millors temples eren edificats.

Machu Picchu és el tercer temple del Sol (ara hauré de rellegir “Tintín al temple del Sol”). Els dos primers es troben a Cusco, Q'oricancha i Sachsaihuamán. Ambdós, per desgracia han estat o modificats o destrossats.

Hi ha molts misteris que envolten la història del Imperi Inca. Fins i tot és part del seu encant i per això els mateixos peruans s’esforcen a mantenir-los. El que no es pot negar que hi ha mites i llegendes precioses, i que va ser una cultura molt rica i amb molts coneixements que s’han oblidat o trepitjat. Com a constructors van ser magistrals, fent murs de pedra on aquestes encaixen en forma de puzzle sense cap element que les enganxi i fent-les de tal manera que han suportat els molts moviments sísmics de la zona mentre les noves catedrals han anat caient a cada terratrèmol. La seva enginyeria de l’aigua, els permetia portar aigua de fonts que encara no han descobert (o això diuen) per regar los andenes que cobreixen totes les vessants de les muntanyes. Amb una estructura social que, sembla ser, no entenia l’esclavatge sinó la feina comunal i la feina per l’Inca era recompensada. Amb progressos en medicina com la trepanació o en l’agricultura, van conquerir les muntanyes, com deia el nostre guia, per fer els seus cultius. L’inconvenient és que encara no coneixien l’escriptura i poca cosa a quedat de tot aquell coneixement. Potser si haguessin tingut més temps...qui sap!! Tampoc utilitzaven la roda, encara que un amic em va dir que això era degut a que la roda té la forma del seu Déu, rodona com el sol.

Per arribar al Machu Picchu gairebé només hi ha una via. Per tren. Un tren que en l’època de Fujimori va ser privatitzat, com tantes altres coses al Perú. De tal manera que l’empresa xilena que té la concessió (per 50 anys més i això que els peruans no suporten als xilens, guerres anteriors han creat una enemistat que encara perdura) s’aprofita de manera exagerada de la situació i cobra uns preus abusius. A sobre, discrimina entre locals i turistes. No trobo malament que els estrangers paguin més per les entrades als museus o als parcs naturals, però trobo indignant que en aquest cas, no permetin ni que viatgin junts uns i altres. No sé qui té la pesta, però em sembla injust vist des de les dues bandes.

Una altra manera d’accedir-hi és a peu, a través del famós Camino Inca. I tan famós és que costa un ull de la cara, amb portejadors i cuiners que cobren una misèria en comparació al que paga el turista a l’agència. Així que nosaltres vam buscar una altra alternativa, intermitja, i vam fer un tekking de tres dies creuant camps de fulla de coca, cafè, plàtans, mangos, avocats, etc.. amb bicicleta de muntanya inclosa i una banys termals, per arribar al poble des d’on es pot pujar al Machu Picchu.

L’anècdota: les disfresses amb les quals apareixem a totes les fotos que ens quedaran de record, per sempre, de la nostra visita al Machu Picchu. Xops com vam arribar a les runes, el mal menor era anar amb roba de dona mentre tota la resta de turistes ens miraven estranyats intentant entendre si estàvem de conya o érem una parella casada formalment a Espanya que veníem a reivindicar la boda entre homosexuals al Perú. Clar que donem gracies a les senyores que ens van deixar la seva roba, molt amablement, quan van veure que tremolàvem com pollets i no podiem gaudir de la famosa vista de les runes. Però no vam tenir cap vergonya i vam passejar-nos per tot el centre arqueològic i fins i tot vam pujar al Huaina Picchu (és la muntanya que es veu en totes les fotos). S’ha de tenir en compte que veníem de tres dies d’excursió. O sigui que vam ser uns jabatos.