Minitati en una cronica de la Selva al Pacific.

Per als que vivim al mediterrani urbanitzat la Selva se'ns presenta com un imaginari exhuberant en verds, en blaus i en sons desconeguts. Apropar-se fins enfonsar els peus en un riu de l'orient equatoria aporta una experiencia més viva i també més real. Els verds es multipliquen fins a una gamma que no entra en cap caixa de Faber-Castel i els blaus dels rius s'anuncien marrons, especialment despres de la pluja. Pluja... paraula non grata que hem hagut de pronunciar i maleir durant tota la nostra vivencia selvatica. Sabeu que feia moltes setmanes que no plovia fins que el Dussa i jo vam arribar???? Sabeu que va estar plovent durant més de 72h seguides???
Dussa, talisma de la pluja, venerat per pagesos i maleït per una addicte del sol com jo mateixa.

Malgrat tot ens vam endinsar per senders enxopats provistos de botes d'aigua altissimes que ens van fer tornar a jugar amb els tolls quan quan erem marrecs.
Dins de la selva la densa vegetació fa de paraigües. La humitat emana olors penetrants que no et deixen indiferent. Anem descobrint fruits, insectes curiosos i de tant en tant, el cant d'un ocell al que intentem despistar amb imitacions barrueres del seu so.

La Boa la vam veure pero tancada. Malauradament l'acció dels nostres coetanis ha fet menguar la presencia d'animals. La poblacio de reptils, monos, lloros, tapirs s'extingeix dia a dia. Vam visitar un centre de recuperacio d'animals i entre ells vam veure una boa dormilega, immovil. Evidentment el Dussa no va quedar satisfet. Jo sí, pero no perque estigues tancada si no perque vaig aprendre que una boa no es menjaria mai una persona. I aixo, vulguis que no, tranquilitza.

A la selva ens vam allotjar en dos poblats diferents. El primer, al nord, a dues hores d'una ciutat petrolera per un cami de carro que ha posat a prova els nostres glutis fins a extrems impensables. Despres vam agafar una canoa a motor que ens va portar a un poblet disimulat entre una massa forestal impressionant. La idea era coneixer un projecte d'energia solar on cada casa consumeix l'energia que es rep en una placa solar individual i que s'acumula en bateries. (sorry, segur que el Dussa faria una explicacio molt més completa... jo no en tinc ni flowers!!=. De fet la idea era visitar el projecte per aprendre una mica del tema pero el nostre contacte va passar una mica de nosaltres i vam acabar jugant tot el dia amb els nens del poble. Aixo vol dir tornar a aflorar la nostra imaginació, recordar jocs, posar-nos en forma (vam correr com a llebres!!!) i riure moltissim.
El paratge era idilic i vam aprofitar per banyar-nos al riu, vam gaudir de la visita inesperada de dofins d'aigua dolca als que vam seguir per la voreta tot enfonsant-nos en fins als genolls de tant tova que era la sorra!

L'altre indret de la selva va ser un alberg que gestiona una comunitat indigena prop del poble de Misahualli. Es un dels pocs allotjaments que no pertanyen a extrangers. Equador és un pais que en pocs anys ha experimentat un boom de turisme. Aixo pot ser un factor que ajudi al desenvolupament economic pero per tal que finalment es pugui parlar d'un efecte sobre el desenvolupament social caldria que les utilitats d'aquest sector es reinvertissin en el pais. I aixo no esta tant clar. Molts d'aquests negocis turistics son iniciatives de capital extranger, els unics que poden fer inversions (la taxa d'interes per demanar prestecs es altissima) i tots sabem que quan les inversions estan en mans de foranis el capital es vulnerable i pot desapareixer quan la situació es complica o quan els beneficis son superiors en altres indrets.

El que hem vist és que el desenvolupament del sector turistic és un fet pero que les comunitats no sempre participen dels seus beneficis i per tant no enriqueixen el país. És més, poden empobrir les condicions de vida dels autoctons que per tal d'amotllar-se als gustos dels foranis, canviant les seves costums.

Aixi doncs, iniciatives locals autogestionades pels autoctons em sembla una bona aposta. Pero aixo es ben dificil si no hi ha suport de les institucions administratives locals i aixo brilla per la seva absencia. D'aqui que trobem pobles que han crescut de manera esgarrifant, a l'estil Lloret o Salou, on l'arquitectura és barruera, l'urbanisme és una assignatura pendent i el benefici individual predomina sobre el comú. No creieu que soc innocent, sé que aixo és el pa de cada dia a tot arreu, pero fa rabia veure com s'exploten els recursos naturals sense preveure´n les conseqüencies, especialment quan tenim un referent propi a casa... pobre Costa Brava!!!

El nostre pla inicial era baixar per la carretera de l'orient fins a Peru. Molts plans "A" que haviem improvitzat entre sucs de tomate de arbol i torrades amb mantega han estat substituits per plans "B" que contenien informació més real, especialment quan es tractava d'escollir rutes i mitjans de transport. Aixi doncs, per escurcar les hores de bus cap al sud del pais vam decidir anar per l'interior, retrobant-nos amb la Sierra, els seus verds i els seus homes i dones amb barrets i vestimenta de coloraines.

La darrera parada a Equador va ser Vilcabamba, des d'on us vam escriure el darrer post. (diguem que aquest post ha fet un flash back perque he trobat que no haviem anomenat gaire de la selva...). Ara que ja esteu situats, reprenc el relat correlatiu del viatge.
De Vilcabamba vam comencar l'aventura cap al Peru. I dic aventura perque ningu tenia ni idea de com podiem arribar fins a San Ignacio, primera parada peruana. La desinformació era total. Peró poc a poc vam anar fent via. Primer 6 hores en bus per unes muntanyes que formen part del parc nacional Podocarpus,un dels que té més biodiversitat i dels més humits!!! (una boira espesa ens va acompanyar bona part del trajecte). Del bosc humit vam tornar al paramo i d´alla ja vam comencar a baixar per sinuoses curves fins arribar a la frontera en una ranchera que es desmuntava per minuts! La frontera la vam atravessar a peu, creuant un pont internacional i fent la paperassa tipica de segells que s'acumulen al carnet del viatger, alias passaport.

Un taxi col.lectiu que sobrepassava el límit de passatgers i ens estrujava sense desitjar-ho ens va portar durant una hora per una vall arida (un contrast brutal amb el que haviem vist a Equador!!!) i ens va deixar a San Ignacio on vam comencar de ple l'aventura peruana.
Peru ha sigut un regal per al paladar. Si voleu menjar bé, aneu a Peru. Marisc a dojo (ceviches,mmmmm), chifa (una simbiosi entre el menjar xines i el perua), gelats bonissims, begudes sorpresa (la deliciosa chicha morada, de blat de moro morat, i la infame Inka Kola que el Dussa defensava a capa i espasa fins que es va enterar que també va ser comprada per holding Coca-cola company... que per cert, aglutina la majoria de les begudes amb i sense gas de l'Equador i del Peru. Especialment embotella aigua purificada (no mineral) i la ven a preu de mineral. Pero per sort el paladar encara no és tant tonto com per no notar la diferencia!

Els dos primers dies a Peru van ser una corre-cuita cap a Huaraz. Dos dies de busos intensos comptant amb una nit fatidica on em van robar la meva estimada camara reflex. Mala sort. El mes trist és que avui en dia ningú vol una camara que no sigui digital i de segur que acabara arraconada en un mercadillo o ningu li fara cas. Entre els objectes desapareguts també cal denunciar la perdua de la targeta de la camara digital amb fotos de la selva i del sud d'Equador. Una tristor. Li vaig explicar la meva desventura a un taxista limeny i resulta que l'home te un amic que treballa al mercat on es venen les coses robades aixi que em va demanar que li fes un dibuix i li apuntes els detalls de la camara perque esta convencut que la trobara. Dibuixar no és el meu fort pero vaig fer el que vaig poder i creuo els dits perque la trobi.

Huaraz és entre la cordillera blanca i la negra. Entre cims nevats i muntanyes pelades. D'alla vam fer un trekking de 3 dies entre els 3000 i 4700 metres. Una prova fisica important i especialment psiquica... pujar fins als 4700m sota una granitzada i un vent gelat amb el nostre equip de turistes playeros va ser tot un repte. En més d'un moment vaig cridar: Que faig aqui?????Vull tornar a Barcelona, anar a fer una orxata i torrar-me al sol!!! i aleshores el Dussa va adonar-se que aquest any no provaria l'orxata i gaire be li pilla una depre!!!

L'orgull i els dits glacats em deien que calia avancar. I de mala gana pero imaginant una vall amb sol a l'altre costat del port vam fer cim i vam al.lucinar quan vam veure que efectivament, el sol lluia.

Dormir a 4300m amb un sac d'estiu també es una bogeria que només fem dos pardillus com nosaltres. Pero amb bon humor les penes són més lleugeres i d'aixo no ens en falta!

De Huaraz vam fer rumb cap a Lima on ens esperaven el Miguel, l'Ale, la Ceci, amics que ens han apropat a aquesta ciutat caotica, heterogenia i molt viva. Jo nomes m'hi he pogut quedar un parell de dies, suficients per saber que Peru m'espera en un proper viatge.

Voilá el meu darrer post del viatge. Avui ja soc a Quito, a casa de bons amics, el Carlos i la Dunia, que ens han facilitat tota la nostra estada a Quito amb el seu carinyo i el seu bon humor. Dema ja torno cap a Barcelona en un vol maratonia del que no vull calcular les hores.

Ens veiem molt aviat. Molts petons!
ps. El Dussa esta viu i ningu se li ha menjat la llengua! espero que ara agafi el relleu del blog!
Tati.