Al centre del món, una crònica des de l'Equador

Minitati, fent usufructe del blog del Dussa, presenta:

Si acceptem convencions geogràfiques, constato que sóc al bell mig del món, al mig perquè així ens ho diuen i al bell perquè així m'ho sembla. Objectivitat i subjectivitat s'entenen tot d'una per bé que finalment em centro en el que sento i experimento, apropant-me a un món més subjectiu que estàndard.

El viatge va començar a l'aeroport de Quito amb una abraçada de retrobament amb el Dussa, viatger incansable de terres llatines. Pels més curiosos i pels familiars seguidors dels passos d'aquest peter pan, ja us dic que se'l veu sencer, amb molta empenta i ple de salut. Dels cotilleigs que l'acompanyen no en diré ni piu que el blog me l'ha cedit en certes condicions que no vull vulnerar.

A Quito hem tingut la sort d'anar a parar a casa d'uns coneguts d'un amic meu peruà que ens han acollit com a colegues i han estat bons consellers i fins i tot companys de viatge cap a la costa pacífica. Entre cafès i sobretaules hem anat dibuixant una ruta que és totalment alterable per capritxos i inclemències del temps. Jo soc pro del trekking muntanyenc i el Dussa es mor per veure una Boa a la Selva (jo em moro només de pensar en veure-la..... perquè penseu-ho bé...si una Boa afamada ens té al Dussa i a mi al davant... a qui penseu que atraparà primer? of course, a mi, que soc més enclenque que ell! però vaja, aixi com ell es sacrifica en les meves caminates ho faré jo per l'experiència dels rèptils... concessions d'amistat).

De les primeres impressions de Quito, a 2850m, dir-vos que la part antiga és ben tranquila i que no sembla que siguis a una ciutat d'1.400.000 habitants. Això sí, caòtica és la terminal de busos, amb rutes a qualsevol racó del país cada 10 minuts, un batibull de gent amunt i avall i una concentració sonora de motors afamats i clàxons impacients que alimenta el meu desig de fugir a les muntanyes.

Això és el que vam fer la setmana passada. Vam començar per una ascenció al Cotopaxi, un volcà de més de 5000m. Ens vam quedar als 4800m, en un refu muntanyenc, calentant-nos amb xocolata i veient la final del mundial en una mini tele que va aguantar fins als penals on com si fos per donar-li emoció va començar a fallar cada vegada que Italia disparava. Finalment vam veure l'error fatal dels francesos i vam començara a saltar d'alegria (ens haviem canviat la jaqueta quan vam veure la decepcionant actitud de Zidane). I com si el Cotopaxi també ho volguès celebrar, de cop i volta es va destapar i davant nostre teniem el cim, cobert de neu, mostrant-nos la seva grandesa. Malgrat tot vam decidir quedar-nos als 4800 i no fer ni un pas més amunt... ja n'haviem tingut prou amb l'ascensió, fàcil però feixuga, aturant-nos cada 10 passes per agafar empenta... com costa respirar a tanta alçada!

Del Cotopaxi vam seguir cap a uns poblets minúsculs dels Andes i ens vam deixar encissar per Chugchillan, a 3200m. Capvespre de senders amb vistes al "bosque nublado" on efectivaments els núvols dibuixen el contorn de les muntanyes com si es tractés d'una costa mediterrània. Tot pujant cap a la carena, a la recerca de vistes sobre una nova vall, ens sorpren tot d'una una melodia de jazz... un bon home toca el saxo al pati de casa seva, a 3200m! Asseguts contemplem el paisatge i sense dir-nos res somriem i ens sentim afortunats.

Chugchillan ens ha ofert moltes escenes que voldriem compartir amb els que més estimem. Moments en que sents alegria, plaer i molta tranquilitat. Un contrast extrem amb el que vam trobar a la costa dos dies enrere. Ens havien arribat veus sobre Montañita (eh Gerard!), un poble surfer al sudoest. El fet és que entre que el clima no acompanya (núvols feixucs i fredor intensa) i un esclat turístic acapara el poblet amb rètols en anglès i souvenirs all over, vam desencantar-nos i vam posar-nos immediatament d'acord per fugir de nou cap a la Sierra.

Però, però, però... del que sí que hem gaudit de la costa ha estat d'una fantàstica i sorprenent excursió a la Isla de la plata on ens hem creuat amb balenes oferint-nos un espectacle de salts i piruetes que ens han deixat bocabadats. La Isla de la Plata és coneguda com el "Galapagos de los pobres" perquè pots observar aus i peixos que tb trobes a Galapagos però obviament molts menys! i més econòmic! La sortida va culminar amb una estona d'snorkling, fent capbussades per veure peixets de colors i sentir com és de salada l'aigua del pacífic.

Avui us escric de Cuenca des d'on demà anirem cap al parc nacional de Cajas a congelar-nos de fred a 4000m per fer unes caminates entre llacs... almenys estem segurs que a tanta alçada no ens piquen els mosquits que ja portem un festival de picades de la costa que fan certa l'expressió de... el comer i el rascar todo es empezar.

Guapos, guapes, una forta abraçada i molts petons.
Tati.