Patzún: altres cosetes

No només les excursions amb l’equip mèdic van servir per jugar i ballar, sinó que també vam recorre camins de molta bellesa natural, entre camps de cultiu, pobles molt rurals i amb un paisatge montanyós que fins aquell moment no havia vist a Guate.

A Patzún no hi havia massa coses a fer quan tornàvem de les visites mèdiques. Sort que l’hotel on estàvem hi havia tel•levisió per cable i algunes hores mortes les vam passar tirats al llit, descansant de la pallisa del matí a les escoles. A més a més, cada tarda plovia, així que no donava per massa més el dia. Entre un francès i dues argentines, la febre del Mundial em va afectar. Ja us imagineu quina seguretat tenien un i altres en les seves respectives sel•leccions. Jo en canvi per Espanya no donava un duro. A l’aposta que vam fer, vaig tombar a Espaaanyia!!! a vuitens contra Alemanya.

Patzún és una ciutat-poble força gran però que no té res de cara al turista. Resultat: potser han estat els dies que pitjor he sopat. Encara sort, que als migdies menjàvem amb el doctor i les infermeres-cuineres (flipa, les infermeres es dedicàven a cuinar el dinar del metge, el xofer i el nostre), que feien unes sopes de verdures ben bones.
Un fenòmen esgarrifós dels pobles d’aquesta zona, és que des d’un temps ençà i davant l’augment de la deliqüència, la gent ha començat a prendre la justicia per la seva mà. Sembla que els linxaments són freqüents. I no és un fet aillat a Guatemala.
Potser ens imaginem gent salvatge fent coses així però quan passejes i saludes a la gent de Patzún, sembla mentida com entre gent tan sorriella i agradable, es produeixin fets com aquests. Però és així…

Un gran descobriment que vam fer va ser un sal•ló cutríssim de billar. El Jorge i l’Óscar van ser els nostres companys de partides les tres nits que vam acabar allà, fent birres i aprenent altres maneres de jugar: la una corrida y cantada, el chinga-quates, una y quinze corridas,... Van ser vetllades encantadores. Era sorprenent saber que unes persones que acabes de conèixer t’estàn esperant en candeletes per una nova sessió de pool, potser no teniem molt més a fer a aquelles hores de la nit, però això no deixa de reconfortar-te. El comiat amb ells de l’últim dia va ser força emotiu. Ens en vam anar amb la sensació que algún dia hauriem de tornar a Patzún per retrobar vells amics.

Finalment va ser hora de separar-me dels col•legues de viatge que durant uns 10 dies haviem compartit tot. Ells marxaven cap a Tikal i jo anava cap a El Salvador a veure la Susanna. Així que el matí de diumenge vaig tornar a pujar a un bus tot sol, camí de Guatemala City per allà agafar un altre bus cap a San Salvador.
Durant el trajecte, anava endormiscat i una mica melancòlic de deixar el Pierre, la Sandra i la Karen i assaborint les últimes imatges de les montanyes de Patzún, on tantes sensacions bones havia experimentat.
El fet és que en un moment donat l’home que tenia assegut al costat, em va preguntar d’on era i tot seguit em pregunta “Como es que en España no hay tanta violencia como aquí?”, jo que li responc suaument per no ferir susceptibilitats, que “Puede que allí la policia haga su trabajo, igual que la justicia,etc”. Hem vaig quedar glaçat quan l’home m’explica que ell és policia desde feia 30 anys i no va dubtar ensenyar-me el seu carnet i....la pipa que portava a la cintura, tot i estar fora de servei un diumenge al matí “por si alguien entra a robar al bus, yo le disparo desde aquí” em diu fent amb la mà el gest d’apuntar cap a la part de davant del bus.
D’entrada, pel cap em van passar les histories amb polis que de manera corrupta cobren “mordidas” per la face a la gent i a més sempre t’aconsellen no tenir cap problema amb la poli d’aquí perque no saps per on poden sortir. Més tard vaig ser conscient que mentre el bus anava a tope, segurament la pipa del poli, l’havia tinguda clavada contra la meva cintura. I evidentment no la porten descarregada si creuen que potser l’han de fer servir.
Però cap dels meus temors eren fonamentats. Si que va parlar molt de la poli, dels problemes amb que es troben i la culpa que té el govern en relació a l’augment de la violencia, però era un altre bon home chapín que em va ajudar en tot el que va poder per tal que arribés a l’estació de busos per sortir cap a El Salvador.