Surfejant per la costa peruana

Les visites de col·legues de Barcelona se succeixen. Després del Marc ara arriba el Gerard.
Cadascú li dóna un color diferent al meu viatge: ritme, motivacions, converses, etc
De cadascú he d'absorvir el què m'ofereixen amb ganes i obert a descobrir coses noves, tant del pais com de nosaltres mateixos.
Compartir el meu viatge amb la Susanna, la Tati, el Marc o el Gerard m'han aportat moltes coses diferents.

Cusco, el ombligo del mundo (3a part)

Machu Picchu

Les ruines del Machu Picchu contenen una energia notable: un cop hi arribes no pots parar de fer fotos i gastar l’energia de les piles. És l’energia de les pedres: cada pedra, una foto. Per això és inabastable. “Mai no conqueriré totes les pedres”, pensa el turista. “Mai no conquerirà totes les pedres”, pensa el viatger. “Mai no conquerirem tot el planeta”, pensen els poderosos.

D’Iquitos a Cusco, volant, és clar. No podíem tornar a passar tres o quatre dies al riu. El ritme del turista no s’ajusta al ritme de la vida al país. Així que, ràpid, ràpid. D’estar a 300 mts sobre el nivell del mar, a 3000 mts ens menys de quatre hores. Evidentment, els nostres cossos se’n van resentir. I el primer dia al Cusco va servir per arrossegar-nos i recuperar forces amb l’ajut dels mates de coca.

La ciutat és preciosa. M’atreveixo a dir que és la part antiga més maca que he vist en tot aquest viatge. Les places, el murs inques (una meravella!!!!), la ciutat, de tan arreglada que està, no et fa la sensació d’estar al Perú. Però per contra, és un parc temàtic per turistes.

Després de ser la capital de l’Imperi Inca, els colonitzadors espanyols van traslladar la capital a Lima. Molt més adequada als seus interessos comercials, amb el port del Callao que servia per enviar tota la riquesa espoliada a la Colònia. Cusco va quedar oblidada, els seus impressionants temples de pedra reduïts a la meitat perquè van aprofitar-los com a tartera per les noves catedrals i cases colonials. Mica en mica, va acabar sent una ciutat típica de la Sierra, tranquila i oblidada.

Va ser al 1911 quan l’arqueòleg Hiram Bingham va donar a conèixer al món la ciutat inca del Machu Picchu. Amb fons de la Nathional Geographic va recuperar la ciutat de l’oblit i la va desenterrar de tota la vegetació que la cobria. Amb un preu pels peruans, és clar, 10.000 peces que van trobar al Machu Picchu ara es troben a una universitat dels Estats Units. Aquí no hi ha ni un museu amb peces del Machu Picchu. Això si, la zona es va convertir en el destí més turístic de tota l’Amèrica Andina, i no és per menys, Cusco és una meravella i les valls de l’entorn, a banda de la seva meravella natural, guarden moltíssimes restes arqueològiques que valen una visita. Destacant per sobre de totes el Machu Picchu, imponent ciutat antiga, envoltada d’unes montanyes verdes i frondoses que sens dubte havien de despertar el misticisme dels antics pobladors. Suposo que per això, els Inques veneraven els esperits de les muntanyes, anomenats Apus. A ells feien moltes ofrenes i sacrificis humans. Però el gran deu era el Inti, o Viracocha, el Sol. Pel qual els millors temples eren edificats.

Machu Picchu és el tercer temple del Sol (ara hauré de rellegir “Tintín al temple del Sol”). Els dos primers es troben a Cusco, Q'oricancha i Sachsaihuamán. Ambdós, per desgracia han estat o modificats o destrossats.

Hi ha molts misteris que envolten la història del Imperi Inca. Fins i tot és part del seu encant i per això els mateixos peruans s’esforcen a mantenir-los. El que no es pot negar que hi ha mites i llegendes precioses, i que va ser una cultura molt rica i amb molts coneixements que s’han oblidat o trepitjat. Com a constructors van ser magistrals, fent murs de pedra on aquestes encaixen en forma de puzzle sense cap element que les enganxi i fent-les de tal manera que han suportat els molts moviments sísmics de la zona mentre les noves catedrals han anat caient a cada terratrèmol. La seva enginyeria de l’aigua, els permetia portar aigua de fonts que encara no han descobert (o això diuen) per regar los andenes que cobreixen totes les vessants de les muntanyes. Amb una estructura social que, sembla ser, no entenia l’esclavatge sinó la feina comunal i la feina per l’Inca era recompensada. Amb progressos en medicina com la trepanació o en l’agricultura, van conquerir les muntanyes, com deia el nostre guia, per fer els seus cultius. L’inconvenient és que encara no coneixien l’escriptura i poca cosa a quedat de tot aquell coneixement. Potser si haguessin tingut més temps...qui sap!! Tampoc utilitzaven la roda, encara que un amic em va dir que això era degut a que la roda té la forma del seu Déu, rodona com el sol.

Per arribar al Machu Picchu gairebé només hi ha una via. Per tren. Un tren que en l’època de Fujimori va ser privatitzat, com tantes altres coses al Perú. De tal manera que l’empresa xilena que té la concessió (per 50 anys més i això que els peruans no suporten als xilens, guerres anteriors han creat una enemistat que encara perdura) s’aprofita de manera exagerada de la situació i cobra uns preus abusius. A sobre, discrimina entre locals i turistes. No trobo malament que els estrangers paguin més per les entrades als museus o als parcs naturals, però trobo indignant que en aquest cas, no permetin ni que viatgin junts uns i altres. No sé qui té la pesta, però em sembla injust vist des de les dues bandes.

Una altra manera d’accedir-hi és a peu, a través del famós Camino Inca. I tan famós és que costa un ull de la cara, amb portejadors i cuiners que cobren una misèria en comparació al que paga el turista a l’agència. Així que nosaltres vam buscar una altra alternativa, intermitja, i vam fer un tekking de tres dies creuant camps de fulla de coca, cafè, plàtans, mangos, avocats, etc.. amb bicicleta de muntanya inclosa i una banys termals, per arribar al poble des d’on es pot pujar al Machu Picchu.

L’anècdota: les disfresses amb les quals apareixem a totes les fotos que ens quedaran de record, per sempre, de la nostra visita al Machu Picchu. Xops com vam arribar a les runes, el mal menor era anar amb roba de dona mentre tota la resta de turistes ens miraven estranyats intentant entendre si estàvem de conya o érem una parella casada formalment a Espanya que veníem a reivindicar la boda entre homosexuals al Perú. Clar que donem gracies a les senyores que ens van deixar la seva roba, molt amablement, quan van veure que tremolàvem com pollets i no podiem gaudir de la famosa vista de les runes. Però no vam tenir cap vergonya i vam passejar-nos per tot el centre arqueològic i fins i tot vam pujar al Huaina Picchu (és la muntanya que es veu en totes les fotos). S’ha de tenir en compte que veníem de tres dies d’excursió. O sigui que vam ser uns jabatos.

Lo riu és vida (2a part)

Huallaga, Marañón, Amazonas

El riu és la carretera de la selva. Tranquil·la quan el barco llisca sobre l’aigua, carregat de persones que, estirades en hamaques, somien en el paradís que les espera al final del viatge. Bulliciosa quan el barco es para als ports inexistents de les comunitats a carregar menjar per alimentar els somnis de les persones que, estirades a les hamaques, ja gaudeixen dels somnis que tindran.

Si algun dia he de buscar on relaxar-me de l’estrés de la ciutat, o bé a una platja del carib o bé viatjant per un riu.

Per arribar a Iquitos, només es pot fer de dues maneres, o per aire o per aigua (és la ciutat més gran del món que no té accés per carretera). Es troba just al inici del riu Amazonas. Bé, és on es creuen un parell de rius i a partir d’allà comença el riu Amazones pròpiament dit.

Abans d’embarcar-nos ja ens trobàvem a la zona de selva. Havíem deixat enrere la Sierra dels Andes. L’ambient i la gent ja és ben diferent. Als mercats apareixien nous animals esventrats, petits mamífers (per no dir rates grans), tortugues i moltes més fruites que les que fins aleshores havíem vist.

Justament vam arribar el dia de l’eleccions municipals i regionals, i el barco aquell dia no sortia. Així que vam haver de passar la nit a Yurimaguas, suportant la calor selvàtica sense provar cap cervesa, ja que s’aplica una llei seca durant els tres dies previs a les votacions. Però vam poder aprofitar per fer les compres que necessitàvem pels dies en barca. Samarretes de màniga llarga, antimosquits, unes hamaques i una cadena per lligar les motxilles. Les males veus ens havien previngut dels lladres i dels zancudos (mosquits que porten la malària) però al final res de res. Millor, no volíem trobar-nos amb cap de les dues coses.

El viatge pel riu va ser sensacional. El ritme és lent. Els dies llarguíssims. Les dues cobertes de la barca plenes a petar d’hamaques de colors i de famílies senceres, moltes de les quals s’havien hagut de desplaçar per anar a votar, ja que al Perú és obligatori votar, si no, multa. El barco, l’Eduardo III, semblava d’una altra època, sobretot quan va pujar tot un regiment de l’exèrcit que després de vigilar als col·legis electorals tornaven a Iquitos a seguir amb la seva guerra.

Vam dormir sobre totes les metralletes dels soldadets......espero que estiguessin descarregades.

La vida al riu és molt més activa del que em pensava. A mesura que anàvem baixant, gent amb samarretes cridava l’atenció del capità des de la vora del riu per tal de que els pugessin junt amb la seva càrrega. A vegades, només calia que un bot a motor que arrossegava el barco anés a buscar a qui volia pujar o baixar. Altres vegades, el barco s’aturava davant d’un petit poble, on multitud de gent i mercaderia esperava ansiosament la nostra arribada.
Tota aquesta vida, enmig de boscos verds que no van desaparèixer en cap moment del trajecte, amb unes aigües marrons del riu que a vegades es barrejaven amb altres de negres provinents de rius més petits, un cel de núvols, sol, arcs de Sant Martí i nits estrellades, que van fer que els tres dies de viatge passessin sense fer-se gens pesats.

El pitjor, el ranxo que servien per menjar. Amb les fiambreres anàvem a la cuina a buscar la nostra ració. Veient la qualitat del menjar, semblàvem presos d’un penal.

El millor, la vida del riu, els bufeos roses i negres (dofins de riu) i la gent que vam conèixer durant el viatge. Un galleg i una parella de Mèxic que portaven mesos viatjant venent la seva artesania. D’ells vam escoltar les meravelles de l’haiahuasca, del peyote i dels bolets al·lucinògens com a drogues de poder. I enmig d’aquell entorn, semblava que buscar un major contacte amb la natura era la cosa, valgui la redundància, més natural. Sobretot quan veus quant ens hi hem allunyat en la nostra cultura occidental.

Mercat de Belén, Iquitos, Perú

Un suc de taronja a mig sol. Un armadillo partit per la meitat a la parada d’allà i una tortuga esventrada a la d’allí et conviden a halar, si tens gana. Encara no. Trossets de peix i marisc desprenen un tuf penetrant i prometen un bon cebiche per dinar. Més tard, potser. Ara ve més de gust un surtido que un trago de licor afrodisíac.

Iquitos, Perú

Iquitos és la ciutat impossible. El desafiament constant. La foguera dels somnis materials. La ciutat és un contracte que signes sense llegir la lletra petita: no te n’aniràs de la ciutat sense endur-te una cadena. Fa tres segles va arribar la indústria de la religió a endur-se les ànimes. Fa un segle van arribar els empresaris a endur-se el cautxú. Avui ens enduem el petroli.

Els dos Marcs pel Perú (1a part)

Freaky Perú

Chiclayo, menú de nit: sopar (pizza o chifa) i tornada xino-xano cap a l’hotel Europa. Camí de l’habitació, pujant les escales, es pot sentir el xivarri hebreu a mitjanit….potser és igual a Israel. Un cop a dalt, a l’habitació, es fa petar la xerradeta amb la tele de fons, fent rum-rum, acomboiant les neurones i fent adormir suaument les que encara gosen moure’s tan tard!

A Chiclayo ens varem trobar els dos Marcs. Aviat tothom que coneixíem ens etiquetaven amb el sobrenom de "Marc Turista y Marc Viajero".
La trobada enmig de la plaça va ser emocionant. Trobar-me amb un amic de Barcelona després de tant de temps em posava una mica nerviós. Com em veuria? Esperava ell trobar-se a algú diferent? Em sembla que més enllà de la barba, la resaca de la última nit a Cajamarca i algunes anècdotes del viatge, ens vam trobar de nou dos amics pels quals el temps separats no tenia cap importància.
Ell representava per mi una carta que m’explicaria tot el que feia temps que no vivia, la ciutat i la gent de casa. Però em sembla que ràpidament això va quedar oblidat, ens tocava viure plegats un viatge ple d’aventures, histories i gent nova amb qui descobrir una mica més d’aquest món.
El viatge ens el vam prendre com un joc de la Play, sobretot perquè abans de moure’ns sempre ens tocava resoldre un munt d’incògnites. Incògnites que es resolien simplement deixant-nos envoltar per la gent i l’esperit peruà.
Sempre que agafes una combi, et queda el dubte de si va allà on tu vols. Quan compres alguna cosa, sempre et queda el dubte de si l’has comprada al preu que tocava. Quan xerres amb algú al carrer, sempre tens els dubte de si no vol de tu alguna cosa més que conversa.
Dubtes que arroseguem per venir d'on venim i per no ser d’aquí, per no entendre del tot com funciona aquest país. Però al final, t’adones que sempre arribes on vol (o a on havies d’arribar), que el preu de les coses és relatiu i pagués el que estàs disposat a donar i que la gent del Perú és oberta, xerraire i els encanta creuar algunes frases amb el gringo que passa per davant seu. Realment és gent molt agradable. Ho vam poder comprovar al mercat de Chiclayo on mentre caminavem ens haviem d’aturar a les paradetes per petar la xerrada amb la senyora o el senyor de la parada.
Clar que una de les proves més difícils que vam passar va ser entrar al museu “Tumbas Reales de Sipán”, ens va costar tres dies poder entrar. Primer vam fer tard, l’endemà vam anar-hi i, error!!, era dilluns, estava tancat. Finalment el tercer dia arribem i ens trobem que estan de vaga els treballadors i tampoc ens deixen entrar. Finalment, acompanyats d’una parella de manyos vam aconseguir entrar i....això si...va valer molt la pena. És un dels museus més entretinguts que he visitat mai. A mesura que t’expliquen el procés per desenterrar la tomba del Señor de Sipán (antiga cultura preincàica) t’expliquen la seva vida i tradicions d’aleshores. Molt interessant. Ens va valer una vida extra passar aquesta pantalla.
En els escrits del Marc que afegeixo en aquests posts hi ha força coses que no he explicat.
Per exemple, la gastronomia peruana és una meravella. Cada regió (costa, sierra, selva), cada poble o ciutat, té el seu menjar típic i sobretot molt potenciat com a senyal d’identitat. Així doncs trobes una varietat de menjars i de varietat que fa molt agradable el trajecte. El ceviche, chicarrón de peix, de chancho (porc), Ricoto relleno, la carn de Cuy, d’alpaca, les sopes boníssimes, la milanesa de pollo (que sembla una estovalla de tan gran que és), tot acompanyat de la originaria papa i del choclo, i un llarguíssim etcètera formen part de la rica cuina peruana. Tot això per les moltes influències al llarg de la història degudes a la colonització espanyola, l’arribada d’esclaus africans i chinesos, basant-se en els productes i a la cuina existent anteriorment a l’arribada dels espanyols.
A mi m’ha sorprès bastant que aquí existeixi el que ells anomenen el menjar Chifa. És menjar xinès amb moltes aportacions peruanes. Però és que s’ha extès per tot el país i el senten pròpiament peruà. Això si, sempre gestionats per descendents xinesos i amb noms curiosos, com el restaurant que vam anar amb el Marc, es deia Sang Sang.
Després d’estar-nos uns dies a prop de la costa, vam començar el camí cap a la selva. Abans però, vam visitar la ciutat de Chachapoyas i les runes properes de Kuélap.

Mercat de Chiclayo, Perú

Els mercats són iguals a tot arreu. Comparteixen una ànima, una força col·lectiva que els uneix, els agermana, siguin d’un hemisferi o de l’altre, siguin d’aquest o d’aquell continent. I amb tot, els mercats tenen una identitat pròpia, una vida pròpia que els arrela a la ciutat i a la gent que hi viu. Sempre que vas a un mercat et sents com a casa.


A Chachapoyas en vam quedar més temps del previst però és que després de, no recordo, però potser van ser 14 hores de bus i d’una excursió en combi per una carretera que va destrossar el cul del Marc, massa ben acostumat a les carreteres asfaltades de casa nostra, per arribar a Kuélap, ens mereixíem un dia de descans. Bé tampoc vam descansar gaire, però si de bus.

La visita a Kuélap la vam fer amb uns francesos, una catalana que portava 50 dies viatjant!!!! (ens ho va repetir varies vegades) i una noia israeliana. És estrany trobar-te una israeliana o un israelià viatjant sola. Normalment ho fan en grup i s’ha de dir que la gent dels hotels no en parlen gaire bé. Sembla ser que després de fer el seu servei militar obligatori de dos anys, la majoria decideix anar-se’n tot un any a voltar pel món. Evidentment, eviten els països àrabs i visiten molt el sud-est asiàtic i Sud Amèrica. Suposo que amb tot el que viuen al seu país i l’enemistat que deuen percebre a fora els fa ser d’una manera molt especial. Molt sorollosos, irrespectuosos, regategen molt fort....però en contra d’aquests judicis la noia era prou simpàtica. Nosaltres no vam gosar fer-li totes les preguntes que haguéssim volgut però per això teniem un noi peruà que ens acompanyava que tenia molts menys prejudicis que nosaltres "Vuestras armas son como estas?" Senyalant als polis del costat. "Y a ti te gusta ser militar durante tres años?" La resposta va ser: SI.....

Kuélap està a 3000 metres d’altitud i és una construcció feta abans dels Inques. A dalt de tot d’una montanya, les vistes són una meravella i la carretera per arribar-hi et permet veure un gran paissatge. Moltes de les cultures d’aquella època construien a dalt de tot, molt lluny de les valls i dels rius. Potser té una explicació defensiva, cosa que neguen els guies locals, però és cert que en una regió on plou molt la proximitat amb l’aigua del riu no és massa important. Vivint a les montanyes, les tombes es feien a les parets verticals i es poden veure molts forats per allà on vagis.
Són molt diferents les construccions de les cultures costaneres i les de la sierra. Les primeres, vivien en un semi desert on no plou gairebé mai. Per tant les construccions són d’adob, fang i palla, amb grans ciutats (com la de Chan Chan a prop de Trujillo que diuen és la ciutat d’adob més gran del món) i grans huacas (o piramides) com a temples cerimonials. Per sort, la falta de pluges ha fet que encara es mantinguin força bé tot i que la sorra del desert les ha anat tapant i confonent-les en montanyes. Per contra, a la Sierra les construccions són de pedra, seguint el perfil del terreny i envoltades de vegetació que al llarg dels segles ha anat envaint les cases. Ara s’intenten recuperar per augmentar els atractius turístics. A veure si així, treuen una mica de pressió al Machu Picchu i arriba una mica de desenvolupament a d’altres regions.


La finestra

Cada viatge és una finestra que s’obre a l’eternitat. Quants viatges fas en un de sol? Penses: “Hagués pogut ser peruà, però no ho soc”. Segueixes caminant: “Hagués pogut ser una vaca, però no ho soc”. Reprens el camí: “Hagués pogut ser francès i no ho soc, per poc, però no ho soc”. Al final penses que tampoc ets israelià....i tant se te’n dóna!

Arriba Pizarro

L'imperi Inca va dominar a principis del segle XVI des del Sud de Colombia fins a Xile. I justament va ser 10 anys abans de l'arribada de Pizarro a Sud-Amèrica que es va dividir l'Imperi en dues regions. La zona nord, amb capital a Quito controlada per Atahualpa i la zona Sud, amb capital a Cusco controlada per Huáscar. Ambdos germans però també amb iguals ganes de regnar tot el territori tot sols. Així que comença una guerra civil entre els dos germans inques. Les tropes del nord, molt més preparades per les recents batalles per conquerir territori ara equatorià, guanyen la guerra i Atahualpa pren presoner a Huáscar. Aleshores es retira a descansar a Cajamarca. Fins aleshores, no havien fet cas d'una colla de barbuts que baixaven sobre extranys animals des de les costes del Nord. Però quan aquest 150 homes arriben a Cajamarca per entrevistar-se amb Atahualpa, va ser quan la història d'aquest continent va fer un gir trascendental. En un campament enmig de la plaça de la ciutat, Pizarro i els seus homes esperen durant dies la presència de l'Inca. Finalment quan aquest es presenta amb, diuen, uns 7000 homes, per veure que coi volen aquesta gent, una maniobra amb els caballs, armadures brillants i armes de foc, creen tal rebonbori que Atahualpa és atrapat pels espanyols. Primera traició. Capturat Atahualpa, Pizarro demana un rescat per la seva persona en dues sales plenes d'or i una de plata. Es van trigar varies setmanes en aconseguir tal quantitat d'or, es van portar joies i peces del metall preciós des de tots els punts de l'Imperi, per ràpidament ser foses i convertides en llingots. El valor de les joies, peces, figures, ornaments, etc. superaven en molt el valor una vegada fos, però això no era apreciat per les ments d'aquells espanyols avariciosos i producte d'una època ben fosca de la història europea. Una vegada rebut el rescat, la promesa de Pizarro de lliberar al rei Inca, mai es va acomplir i esgrimint un pla per fugir d'Atahualpa, el condemnen a mort. Segona traició i moltes més que van succeir-se al llarg de la història americana.
L'últim gran Inca va ser decapitat a la plaça de Cajamarca i la caiguda dels inques ja gairebé era un fet. La sort va acompanyar als conqueridors, ja que després d'anys de guerra civil la societat incaica estava dividida i cansada. Això va fer que tinguéssin moltes facilitats per tenir aliats i ràpidament conquerir tot el territori dominat pels inques i fer-se amb totes les seves riqueses naturals. De les culturals....ni cas.

Cajamarca, nova llar

D'acord que a Jaén vaig aprendre moltes coses, d'acord...però després d'un mes i mig en una ciutat amb molt poques coses per oferir i podent aportar per part meva només una petita ajuda a la ONG, ja que les obres per les quals havia anat estaven paralitzades per culpa d'uns tràmits per aconseguir la pasta, vaig decidir moure novament el cul. I en una decisió presa en un parell de dies, vaig comprar el "boleto" del bus que em portaria a Cajamarca. Una altra ciutat de la Sierra Norte, una mica més freda i amb noves coses per oferir.

A Cajamarca, encara ara es poden veure les piscines termals on es banyava l'Inca, la cadira de pedra on s'asseia per mirar la ciutat i el Cuarto del Rescate (Pizarro va demanar omplir dues vegades d'or aquesta estança per deixar lliure Atahualpa). Començo a sentir-me a prop de l'herència malmesa que va deixar la cultura incàica. Enmig de la Sierra, els Andes, vinc a buscar noves aventures.
Només arribo respiro que aquesta ciutat guarda molta història, no només d'abans que arribéssin els espanyols, també de l'època col·lonial. Res comparat amb Jaén. Aquí ja no fa la calor xafogosa i la ciutat té molta més activitat i molts més atractius turístics. Però aquí no he vingut a fer el turista...he vingut perque aquí Enginyeria Sense Fronteres, juntament amb ITDG, tenen un centre de formació en energies Renovables (CEDECAP) que volia conèixer ja fa temps. Poc em pensava que trobaria altres coses tant o més importants: nous amics.
M'han acollit el David i la Cristina a casa seva, que els primers dies va ser tota per mi i amb a l'hora he conegut tota una colla de peruanes i altres cooperants amb qui he passat tot un mes vivint aquesta ciutat serrana. M'han acollit tant bé, que ràpidament m'he sentit molt còmode al seu costat...xerrant, anant a fer unes copes, a dinar, d'excursió, treballant,....què fàcil és connectar amb gent tant maca!!!
Ha estat com viure de nou una vida cotidiana a la ciutat, amb feina, casa, amics i amigues, però amb l'alicient d'estar amb noves persones que t'obren a nous mons...els seus. Compartir-los i assimilar-los, en la mesura que m'és possible, m'apropa molt més a aquest pais, a la seva gent i als seus problemes i lluites. Sento que aquí les seves preocupacions, degut a la manca de molts drets, tenen molta més raó de ser que les que, en general, tenim a casa nostra. Això enmig de la campanya per les el·leccions a President de la Generalitat, a Catalunya, i a les el·leccions a alcaldes i regions, al Perú. Dos mons allunyats que s'ajunten dintre meu.

Com a remat final de la meva estada al CEDECAP, vam estar organitzant un curs amb els operadors de les diferents centraletes hidràuliques que estan en funcionament o en construcció. Per tant, vaig tenir la sort de trobar-me amb molts dels qui he conegut durant les meves visites a les comunitats i tornar-lis d'alguna manera la seva hospitalitat. Va ser molt bo, veure com n'estaven d'interessats per aprendre i per absorvir tot el que els explicaven. Vull tornar a insitir, en que una de les coses més importants és dona-ls'hi l'autoconfiança per tirar endavant una empresa petita però responsable i ser ells mateixos qui la tirin endavant i la facin progresar, a l'hora que la seva comunitat reb un servei elèctric de qualitat i molt proper.

Sol Solet

Per fi he instal·lat la meva primera placa solar!!!!! Ya era hora!!!
Després d'anys llegint, estudiant, escoltant, observant,...he tingut finalment la satisfacció de posar en marxa varies instal·lacions d'energia solar per donar electricitat a escoles, botiquins i locals comunals.
Durant els meus dies que he passat a Jaén, amb l'Oliver, un cooperant espanyol que porta més d'uny any vivint al Perú, i amb el César, un chispas peruà, hem passat vuit dies currant de sol a sol (element importantíssim en aquest post) treballant a varies comunitats rurals d'un dels districtes de la provincia de Jaén. Per tant, el equipo es va traslladar a Chirinos, capital del districte.
El ritme de va ser altet. Cada dia ens llevàvem ben d'hora, i després del trajecte per camins de sorra i fang amb la furgo i tot el material necessari, arribàvem a la comunitat que tocava aquell dia i ens posavem a preparar tot el necessari per tal que al final del dia estigués colocada la placa solar a dalt de pal, el quadre elèctric i les bateries instal·lades i acabada l'instal·lació elèctrica pels focos. Ha estat sistema fotovoltaic per dia. Però això si, ens alimentàven molt bé per tal de poder aguantar el ritme. La gent és molt acollidora i sempre tenien preparat el almuerzo (a base d'arroç, pollo i yuca) i las chelas per final de la jornada mentre ens empenyien a ballar la música dels equips que acavaben de posar en funcionament.
El projecte vol proporcionar electricitat per les reunions socials de les diferents organitzacions que hi ha a cada poble (ronderos, club de leche, pares i mares,...), per iluminar el que són uns petits botiquins comunitaris i per poder utilitzar una tele i un "dividi" a l'escola per formació, capacitació i "cineforums" per tothom. En alguns casos també se'ls proporciona un equip de so per festes i reunions. A l'hora s'intenta introduir un sistema de gestió per tal que la mateixa comunitat pugui mantenir econòmica i tècnicament el sistema. Però com aquests sistemes no beneficien directament a cada casa, em sembla que serà molt difícil que tothom s'imliqui com caldria, amb el perill que quan un component important (i car!!!) s'espatlli, no hi hagi la pasta per reposar-lo, deixant el sistema inutilitzat.
I que dir del dia que vaig pujar a dalt del pal per colocar un panell solar!!!! Pujat a unes escales de canya, fixant i orientant correctament els panells, per fi vaig poder dir "Jo he instal·lat una placa!!" Pot semblar una tonteria però em veig sentir molt content quan des de baix me la mirava com recollia l'energia del sol...era com el meu fillet jejeje
Evidentment, tots aquests dies de feina sempre hem estat acompanyats de gent del poble que ens ajudaven i a les tardes teniem tots els nens i nenes xafardejant que feien aquests gringos, barbuts i bruts, a la seva escola.
L'única cosa negativa és que per primera vegada durant el viatge vaig tenir problemes gàstrics....vaig haver de correr varies vegades al lavábo (o al campo) i vaig tenir una mica de febre. Hipòtesis: o algun mosco em va picar i em va provocar tots els mals, o vaig menjar massa i això em va fer mal.

Dies de feina

Hi ha una gran diferència entre quedar-se a Jaén i sortir fer les visites als pobles...

Van acceptar la meva ajuda voluntària perque l'Ingeniero Gilberto necessitava un cop de mà, ell és qui s'encarrega de la oficina d'ITDG a Jaén. Des d'aquí porten a terme sobretot el que són projectes d'electrificació rural. I principalment mitjançant el recurs hidràulic, i alguna coseta d'energia solar fotovoltàica. I jo vaig voler venir perque des d'aquí executen els projectes directament a les comunitats i d'això també en tenia moltes ganes, veure com s'introdueixen projectes energètics al món rural.

Els primers dies han estat sobretot d'acompanyament. He anat amb el Gilberto, és un enginyer civil amb força anys d'experiència en projectes a les comunitats, home d'uns quaranta anys, seriot i callat, però que quan aconsegueixes que xerri té moltes coses interessants per explicar. La meva feina no només és aprendre aspectes tècnics, també seguir aprenent com arribar a gent diferent i sobretot aprendre d'aquelles persones que em poden aportar moltes coses.
Ja les primeres visites eren molt gratificants. Ens reben sempre amb els braços oberts, entusiasmats amb la idea de poder tenir llum al poble, sense dependre del motor de benzina o de les bateries que han d'anar a carregar a la ciutat. A més a més, la feina de l'enginyer no va sola. Sempre s'acompanya d'una feina social, d'organització i d'enfortiment de la comunitat.
Com ho intenten fer això?
Doncs, un dels segells més característic dels projectes de minihidràulica d'ITDG està en el seu mètode de Gestió del Sistema. Ells s'encarreguen d'avaluar si la comunitat té prou voluntat i potencial per organitzar-se al voltant del projecte d'electrificació. La proposta es basa en posar l'instal·lació en marxa, després d'una mesos d'obres civils, i aleshores crear una petita empresa local que s'encarregarà de la gestió i del manteniment de la central. Tot supervisat per un comité legislador, format per usuaris i autoritats del poble. La idea és que trobin la manera per poder mantenir el sistema al llarg del temps, sense haver de dependre d'ajuda exterior. I no només econòmicament, també saber gestionar l'ús de l'energia, ja que per limitada, han de mirar de no gastar en excés per no carregar-se els equips i allargar al màxim la vida dels sistemes. També han de mirar de fer-ne l'ús més adecuat pel seu desenvolupament. Com que ja existeix una organització local, aquesta pot decidir posar en marxa activitats econòmiques, de petita escala, però sobretot de caire comunitari. No hi ha prou capacitat energètica en aquests sistemes per generar negocis particulars. Així que han de buscar altres opcions com pot ser crear una fusteria, o un punt per carregar bateries, o una juguería,...tot per generar recursos i potenciar les capacitats de la comunitat.

Evidentment, la teoria sempre és molt maca i la realitat és una mica més complicada. Fer coincidir els diferents interessos dins la comunitat i aconseguir que la majoria s'impliquin en el projecte és un dels majors reptes amb que s'enfronta el poble.
Els projectes no es tiren endavant només amb l'ajuda econòmica de la municipalitat del districte (el Perú està dividida administrativament en Provincias, Distritos, Municipios, Caserios,...) o de donacions, sovint s'ha d'obrir un crèdit per tal que els usuaris puguin pagar els costos de material i construcció de la central. I això, que per alguns podria semblar una cadena, una càrrega pesada, permet una major implicació en el sistema i ajuda a crear una associació de veïns-usuaris, ja que aquesta és una condició indispensable per tal d'obtenir el crèdit. En definitiva, una vegada han acabat de pagar (normalment 5 anys), la central és seva i els costos que paguen per tenir llum 24 hores al dia són molt menors als que haurien de suportar amb els habituals sistemes de generació per benzina.

Però la part més emocionant no és aquesta vesant tècnica del projecte, sino l'oportunitat d'arribar a dins dels pobles, compartir amb la seva gent les seves reunions i anhels, hores de feina (ja que es fa indispensable que posin de la seva part la mà d'obre par part de la construcció de les obres civils), menjar a casa seva l'arroç, la yuca i la gallina, aprendre la manera com es beuen les cheles (birres de litre) en grup, com si fos un porro, amb un sol got que va rulant. També pots veure molt millor la seva vida, més autèntica, com viuen envoltats d'animals, com són les seves cases per fora i per dintre, com estan organitzats dins la familia (la dona la veig a vegades només pel forat de la pared que va de la cuina a la sala principal) i dins la comunitat, trencar la mirada tímida de les nenes i dels nens petits per arrenca-ls'hi un somriure....tota una experiència, de debò.

Després dels primers dies de visites, em va tocar donar suport al topògraf a un parell d'obres en marxa. La gent del poble (tot homes) s'encarrega de construir el canal que ha de portar l'aigua fins a les màquines, i a nosaltres ens toca revisar que el facin amb el pendent adecuat. Sota el sol i patint les picades de los moscos (jo pensava que només hi havia mosquits al capvespre...doncs no....de dia hi ha els moscos que em van regalar amb una, no exagero, vuitantena de picades als tormells), també pots compartir amb ells moltes coses, entre els seus matxets i pales. Un d'aquests dies de feina, just al costat de l'obra hi havia uns homes fent funcionar un molí per la canya de sucre, que era tirat per un toro. La imatge era preciosa. A més a més, ens oferien la beguda dolça que n'extreuen, el Huarapo. Després el fan bullir amb llenya dins un recipient de fang, i així en poden extreure la panela, el sucre sense refinar. També poden deixar fermentar uns dies aquesta beguda i obtenen una d'alcohòlica, que sembla que t'aixeca l'ànim de mala manera. Bé, primer te l'aixeca després et tomba.

Aquí ràpidament et tracten d'Ingeniero, i ja soc per ells el Ingeniero Marco i esperen de mi respostes als seus dubtes i coneixements que encara no domino. Però intento defensar-me com puc. No saben que qui més està aprenent en tot això soc jo. No deixa de sorprende'm la seva capacitat de treball!!! És cert que ara és un bon moment per fer feines d'aquest tipus, ja que s'ha acabat la recollida del cafè i hi ha poca feina al camp, però és la mateixa comunitat que empeny, setmana rera setmana, per tal que els encarreguis més feina. El que per mi seria una misió impossible, obrir una canal enmig del bosc de tres quilòmetres de llarg, de 80x60 cm, per ells és feina d'un o dos dies!!!!

Per contra, si és apassionant sortir a visitar les comunitats, o es molt menys quedar-se a Jaén, esperant la pròxima sortida, sense fer res. La calor de la ciutat ho fa força insoportable i la falta de companyia pel temps d'esbarjo, ho fa una mica aborrit. Sort he tingut de conèixer a la sociòloga dels projectes, la Janet, qui m'ha tret a sopar i a ballar alguna nit i amb qui puc fer-me unes rises sempre que sortim. Podriem dir que he fet una amiga peruana. En algunes coses no coincidim gens (ella és molt creient) però ens ho passem molt bé fent el burro i xerrant sobre la vida emocional i a vegades, sobre les qüestions més professionals.