Dies de feina

Hi ha una gran diferència entre quedar-se a Jaén i sortir fer les visites als pobles...

Van acceptar la meva ajuda voluntària perque l'Ingeniero Gilberto necessitava un cop de mà, ell és qui s'encarrega de la oficina d'ITDG a Jaén. Des d'aquí porten a terme sobretot el que són projectes d'electrificació rural. I principalment mitjançant el recurs hidràulic, i alguna coseta d'energia solar fotovoltàica. I jo vaig voler venir perque des d'aquí executen els projectes directament a les comunitats i d'això també en tenia moltes ganes, veure com s'introdueixen projectes energètics al món rural.

Els primers dies han estat sobretot d'acompanyament. He anat amb el Gilberto, és un enginyer civil amb força anys d'experiència en projectes a les comunitats, home d'uns quaranta anys, seriot i callat, però que quan aconsegueixes que xerri té moltes coses interessants per explicar. La meva feina no només és aprendre aspectes tècnics, també seguir aprenent com arribar a gent diferent i sobretot aprendre d'aquelles persones que em poden aportar moltes coses.
Ja les primeres visites eren molt gratificants. Ens reben sempre amb els braços oberts, entusiasmats amb la idea de poder tenir llum al poble, sense dependre del motor de benzina o de les bateries que han d'anar a carregar a la ciutat. A més a més, la feina de l'enginyer no va sola. Sempre s'acompanya d'una feina social, d'organització i d'enfortiment de la comunitat.
Com ho intenten fer això?
Doncs, un dels segells més característic dels projectes de minihidràulica d'ITDG està en el seu mètode de Gestió del Sistema. Ells s'encarreguen d'avaluar si la comunitat té prou voluntat i potencial per organitzar-se al voltant del projecte d'electrificació. La proposta es basa en posar l'instal·lació en marxa, després d'una mesos d'obres civils, i aleshores crear una petita empresa local que s'encarregarà de la gestió i del manteniment de la central. Tot supervisat per un comité legislador, format per usuaris i autoritats del poble. La idea és que trobin la manera per poder mantenir el sistema al llarg del temps, sense haver de dependre d'ajuda exterior. I no només econòmicament, també saber gestionar l'ús de l'energia, ja que per limitada, han de mirar de no gastar en excés per no carregar-se els equips i allargar al màxim la vida dels sistemes. També han de mirar de fer-ne l'ús més adecuat pel seu desenvolupament. Com que ja existeix una organització local, aquesta pot decidir posar en marxa activitats econòmiques, de petita escala, però sobretot de caire comunitari. No hi ha prou capacitat energètica en aquests sistemes per generar negocis particulars. Així que han de buscar altres opcions com pot ser crear una fusteria, o un punt per carregar bateries, o una juguería,...tot per generar recursos i potenciar les capacitats de la comunitat.

Evidentment, la teoria sempre és molt maca i la realitat és una mica més complicada. Fer coincidir els diferents interessos dins la comunitat i aconseguir que la majoria s'impliquin en el projecte és un dels majors reptes amb que s'enfronta el poble.
Els projectes no es tiren endavant només amb l'ajuda econòmica de la municipalitat del districte (el Perú està dividida administrativament en Provincias, Distritos, Municipios, Caserios,...) o de donacions, sovint s'ha d'obrir un crèdit per tal que els usuaris puguin pagar els costos de material i construcció de la central. I això, que per alguns podria semblar una cadena, una càrrega pesada, permet una major implicació en el sistema i ajuda a crear una associació de veïns-usuaris, ja que aquesta és una condició indispensable per tal d'obtenir el crèdit. En definitiva, una vegada han acabat de pagar (normalment 5 anys), la central és seva i els costos que paguen per tenir llum 24 hores al dia són molt menors als que haurien de suportar amb els habituals sistemes de generació per benzina.

Però la part més emocionant no és aquesta vesant tècnica del projecte, sino l'oportunitat d'arribar a dins dels pobles, compartir amb la seva gent les seves reunions i anhels, hores de feina (ja que es fa indispensable que posin de la seva part la mà d'obre par part de la construcció de les obres civils), menjar a casa seva l'arroç, la yuca i la gallina, aprendre la manera com es beuen les cheles (birres de litre) en grup, com si fos un porro, amb un sol got que va rulant. També pots veure molt millor la seva vida, més autèntica, com viuen envoltats d'animals, com són les seves cases per fora i per dintre, com estan organitzats dins la familia (la dona la veig a vegades només pel forat de la pared que va de la cuina a la sala principal) i dins la comunitat, trencar la mirada tímida de les nenes i dels nens petits per arrenca-ls'hi un somriure....tota una experiència, de debò.

Després dels primers dies de visites, em va tocar donar suport al topògraf a un parell d'obres en marxa. La gent del poble (tot homes) s'encarrega de construir el canal que ha de portar l'aigua fins a les màquines, i a nosaltres ens toca revisar que el facin amb el pendent adecuat. Sota el sol i patint les picades de los moscos (jo pensava que només hi havia mosquits al capvespre...doncs no....de dia hi ha els moscos que em van regalar amb una, no exagero, vuitantena de picades als tormells), també pots compartir amb ells moltes coses, entre els seus matxets i pales. Un d'aquests dies de feina, just al costat de l'obra hi havia uns homes fent funcionar un molí per la canya de sucre, que era tirat per un toro. La imatge era preciosa. A més a més, ens oferien la beguda dolça que n'extreuen, el Huarapo. Després el fan bullir amb llenya dins un recipient de fang, i així en poden extreure la panela, el sucre sense refinar. També poden deixar fermentar uns dies aquesta beguda i obtenen una d'alcohòlica, que sembla que t'aixeca l'ànim de mala manera. Bé, primer te l'aixeca després et tomba.

Aquí ràpidament et tracten d'Ingeniero, i ja soc per ells el Ingeniero Marco i esperen de mi respostes als seus dubtes i coneixements que encara no domino. Però intento defensar-me com puc. No saben que qui més està aprenent en tot això soc jo. No deixa de sorprende'm la seva capacitat de treball!!! És cert que ara és un bon moment per fer feines d'aquest tipus, ja que s'ha acabat la recollida del cafè i hi ha poca feina al camp, però és la mateixa comunitat que empeny, setmana rera setmana, per tal que els encarreguis més feina. El que per mi seria una misió impossible, obrir una canal enmig del bosc de tres quilòmetres de llarg, de 80x60 cm, per ells és feina d'un o dos dies!!!!

Per contra, si és apassionant sortir a visitar les comunitats, o es molt menys quedar-se a Jaén, esperant la pròxima sortida, sense fer res. La calor de la ciutat ho fa força insoportable i la falta de companyia pel temps d'esbarjo, ho fa una mica aborrit. Sort he tingut de conèixer a la sociòloga dels projectes, la Janet, qui m'ha tret a sopar i a ballar alguna nit i amb qui puc fer-me unes rises sempre que sortim. Podriem dir que he fet una amiga peruana. En algunes coses no coincidim gens (ella és molt creient) però ens ho passem molt bé fent el burro i xerrant sobre la vida emocional i a vegades, sobre les qüestions més professionals.

Vivint al Jaén peruà

Ara ja fa varies setmanes que estic instal·lat a Jaén, al Nord del Perú. I sens dubte el meu viatge ha donat un gir molt satisfactori.
Si volia que aquesta aventura fos del tot gratificant per mi, no podia deixar d'intentar col·laborar amb alguna ONG o alguna organització que treballés per millorar les condicions de vida d'aquest continent. I no només per donar alguna coseta de mi, sinó sobretot, perque seria jo el que en treuria més profit. Jo poqueta cosa puc oferir, potser les ganes i l'interès, però molt poc de coneixements reals i útils. I per contra, jo m'enduré una experiència molt maca, hauré pogut veure la realitat de les comunitats, conèixer projectes de desenvolupament "in situ", viure en una ciutat del medi rural i la satisfacció de veure com hi ha tanta gent esforçant-se i posant la seva energia per canviar el seu entorn, per tirar endavant, capaços i esperançats malgrat les enormes dificultats degudes a les seves condicions, econòmiques, polítiques i socials.

Vaig venir cap aquí després d'entrar en contacte amb una ONG peruana, bé porta 20 anys amb una seu a Lima, però la seu central està a Anglaterra. Treballa en l'enfortiment de governs locals, en la millora del sector productiu, previsió de catàstrofes i en els serveis bàsics i infraestructures.
La meva intenció principal era poder coneixer la feina directa amb les comunitats, poder veure la seva realitat i la manera com s'introdueixen nous projectes i idees de manera participativa i que busquéssin donar més eïnes a la població local per tal que sigui ella la que determini cap a on ha d'anar el seu progrés. I claro....si podia tocar el tema d'Energies Renovables encara millor. Estudiar la teoria i no tocar mai la part pràctica ja em tocava els ous.
Amb aquesta organització, Soluciones Prácticas-ITDG, (que ja la coneixia de Barcelona i de la Tati i el Dani) tenia l'oportunitat perfecte. Treballen en l'electrificació rural, mitjançant minicentrals hidràuliques i a l'hora treballen l'enfortiment comunitari ja que faciliten, bé exigueixen per introduir aquesta tecnologia, que la comunitat s'organitzi per decidir sobre el projecte i d'aquesta manera assegurar la continuitat del projecte al llarg dels anys. La falta d'implicació de la comunitat ha estat la clau en el fracàs de molts projectes de cooperació. A més a més, aquesta capacitació per associar-se inicialment pel "proyecto de la luz" els ha d'ajudar a decidir nous projectes comunitaris que solucionin les seves mancances actuals.

I ja em veieu a mi, agafant un bus des de Lima per fer les 18 hores de trajecte i presentar-me a un Ingeniero peruà amb la pretenció de donar-li un cop de mà..... L'ingeniero Gilberto, és el meu "mestre" en tot aquest món de la minihidràulica, les obres civils, la realitat de les comunitats peruanes,.....

El primer que vaig fer va ser anar a veure un parell de pensions per instal·lar-me.





L'habitació i algo pel menjar és el que vaig demanar que em paguéssin per estar de voluntari aquí. Així que amb la Tania, la noia de l'oficina, vaig localitzar una habitacioneta per 200 soles al mes, o sea, menys de 60 euros, que ha de ser el meu refugi durant els següents dos mesos....
Com vaig arribar un divendres, el cap de setmana el tenia lliure per conìxer Jaén. Bueno, tampoc el vaig aprofitar gaire....feia setmanes que no tenia un espai només per mi!!!!!! i vaig assaborir estar tancat a casa força estona. Clar que també vaig aprofitar per passejar pels carrers de la ciutat.
Jaén, és una ciutat de 60.000 habitants, no és tan petita. I és el centre d'una regió rural on es cultiva sobretot el cafè. Així que aquí es concentra tot el cafè de la zona per després exportar-l'ho a altres paisos. Un dels problemes és que, tot i tenir un cafè de gran qualitat, exporten només el gra, no l'arriben ni a torrar i encara menys a moldre. Per tant, el seu producte no té gaire valor afegit. I com sempre els majors beneficis se'ls enduen uns altres. Actualment hi ha varies cooperatives de productors de cafè que han acoseguit reunir molts socis i poden donar algún millor servei al campesino, però a vegades també acaben sent un intermediari vampíric més.
I no només el cafè, també cultiven yuca, platán y sobretot, arroç. Enmig de les montanyes seques, ara és l'epoca seca, apareixen els camps d'arroç verds i fan molt més agradable el paissatge. Espero estar-me per aquí suficient temps com per poder veure una mica més de verd a les montanyes, perque aleshores si ha de ser tot molt bonic.

La vida a la ciutat és força tranquila. Hi ha molts comerços suposo que com a centre de la provincia, molta gent ve aquí a proveïr-se de tota mena de productes, sobretot pots trobar ferreteries, amb molts artícles per l'agricultura, locutoris, juguerías (on fan un sucs de fruites excel·lents), moltes Sodas (petites cantines), alguna farmacia i bancs, i, aquí al centre, més d'un casino amb màquines escurabutxaques. Però davant de totes aquestes botigues, també està ple de venedors al carrer, alguns a una cantonada amb una caixa venent xiclets, caramels i cigarros, altres amb un carret fent suc de taronja a l'instant, o fruita fresca, venedors de gelats, de menjar, rellotges, hi ha uns que serveixen unes begudes a base d'herbes, entre medicinals i refrescants, que s'anomenen "emolientes"...en vaig provar una "dulce sin amargo" i no me la vaig poder acabar, no perque estigués molt dolenta però tenia una textura llefiscosa que no vaig ser capaç d'acabar-me el got i a més a més, com estan amb el carrito amunt i avall, s'han d'esperar a que t'acabis la beguda per seguir la marxa, això fa que te l'hagis de prendre a correcuita. Jo.....no vaig aconseguir-ho.
També hi ha un parell de mercats, no gaire grans però amb el seu estil particular, el diumenge monten paradetes amb toldos de plàstic sobre el carrer de terra amb la fruita, el peix o la carn, i buscant una mica més, vaig trobar on vènen els animals vius i tá clar!! on els maten...veure com estan obrint i pelant un cabrit penjat del coll, sota una marquesina d'uralita i d'ambient polsós, és un experiència que val la pena.
Però sobretot, sobretot, Jaén és la ciutat de les mototaxis. Dominen el trànsit i són les que omplen de decibels l'aire. Crec que només he vist tres cruïlles amb semàfor i com aquí les normes vials són inexistents, els peatons han d'anar amb mil ulls per evitar ser atropellats. No hi ha realment cap respecte al peató, una moto no frenarà si hi ha un peató creuant, el que fa és pitar per avisar "Ehh!!! que voy!!!" i fer que s'aparti.

Durant aquests dies han estat les festes patronals de la ciutat, les del Señor de Huamantanga (quin nom, oi?), i l'ambient al carrer s'ha animat una mica més. He pogut veure la devoció religiosa cap a la imatge del Señor (van estar més de quatre dies passant gent per l'esglesia a tocar els peus de la imatge) i com decoraven els carrers per fer la processó (com les pintades al terra les patrocina algún comerç de la ciutat, podies veure dibuixat un gran cartell de NIKE al terra perque era la botiga de material esportiu qui feia el dibuix). Hi havia dues fires, una de comerços de roba, menjar i per alguns concerts, i l'altre era l'agropecuaria, amb animals de granja, aretesania i porductes naturals. Per animals de granja el més peculiar del Perú és el Cuy. Per nosaltres seria com un hámster gegant o un conillet d'indies, però aquí comestible. A les cases dels pobles, els veus com corren per sota la taula de la cuina...després els veus fregidets al plat....però, de debó, que està molt bo.

I el que és la fira en sí, sembla una de les nostres dels anys 50. Una nòria petiteta, moltes taules de futbolín, jocs de puntería amb escopetes d'aire comprimit però disparant taps de suro, i d'altres jocs com el de pescar un ninotet, o tirar una moneda dintre d'un requadre. Tot molt sencill però ple de vida i amb molt d'encant. Sobretot per l'encant de veure que no es necessiten grans parafernalies per passar-nos-ho bé, només necessitem les ganes i l'entusiasme i d'això n'hauriem d'aprendre una mica nosaltres acostumats a les mil llumetes, tecnología i sobre-exitació.