Minitati, okupant el blog, escriu sobre Salinas.

Anar amb la Lonely sota el brac pot facilitar-te la part operativa del viatge pero de vegades t´entafora en circuits turístics que t´allunyen de la realitat. Fugint dels tours que volien escurar les nostres butxaques per veure el Chimborazo (un volca de més de 6000m), vam fer rumb cap a Salinas de Guaranda, una comunitat ben particular d´uns 1000 habitants .

El viatge fins a Salinas va ser mogudet. Un primer bus ens va deixar en un encreuament, un dels tants "cuatro esquinas" que trobem alla on anem. D´alla sentiem rumors en plan "la ruta esta cortada" pero un xofer d´una camioneta ens va convencer per emprendre el cami de pedra amb ell i unes cinc persones mes. Despres d´un quart d´hora de paisatges verds i molta pols vam comprovar amb els nostres ulls que efectivament la ruta estaba cortada (i de quina manera!!! una gran esllavissada de sorra cobria la carretera! impossible passar!). Dues alternatives: una esperar fins que tornessin a obrir el cami, l´altra, agafar una altra camioneta que semblava que anava on voliem.(moltes vegades ens guiem mes per la intuicio que per les paraules poc concretes dels interlocutors...)
El cami era un mata-culs. Aixi de clar. El Dussa i jo vam voler ser gentils i ens vam oferir per ocupar la part descoberta de la furgo, al darrera. Nomes us dic que va ser un bany de pols entre molts riures. Potser van ser trenta minuts pero el meu cul ho recorda com si haguessin estat dues hores!

Salinas és als peus d´un canó de roques formades per sediments sólids ben grans. Un passeig pel canó t´ofereix la possibilitat de descobrir coves de dos pisos on segons diuen, han trobat restes de ceramica i d´ossos que confirmen que van ser habitades uns 2000 anys abans de Crist. (ara que us asseguro que es deurien congelar vius perqué fred i vent és el que caracteritza Salinas!).

A part de les meravelles paisatgistiques, on vam gaudir del show dúna llama fent saltironets i del show del Dussa intentant infructuosament, gravar-la en video, vam sorprendre´ns de l´activitat socio-economica de Salinas. La particularitat de Salinas son les 33 microempreses, gestionades com a cooperatives. Totes les iniciatives son locals i és dels pocs pobles on no hi ha emigracio, es mes, hi ha joves d´altres comunitats que van a Salines a buscar feina. Penseu que alla on hem anat hem trobat a gent que te familiars que han emigrat a Espanya o als EEUU i la gent ho viu com un drama. Normal, molts d´ells no tornen a casa, ni tan sols de visita, fins despres de molts anys i com tots sabem, les condicions per als immigrants sempre son dures al pais de desti. Vam estar xerrant amb una dona, mare d´un jove emigrant que viu a Madrid i la dona no va poder contenir les llagrimes. A mi se´m va encongir el cor. A més a més, ella va posar de relleu el sentiment de culpabilitat que envolta aquesta situacio, tant per les families que veuen marxar els seus fills sense poder-los oferir res millor i la culpabilitat que senten els que emigren i no poden tornar amb les mans buides a casa.

Retornant a les cooperatives, dir-vos que ens vam sorprendre de la seva heterogeneitat: produccio de formatges (assesorats per formatgers suisos), produccio de pasta de cacao que exporten a les fabriques de Ferrero Rocher a Italia, produccio de llet de soja, de pilotes de futbol (les mitiques Mykasa) en un proces manual que ens va deixar ben bocabadats i tambe la produccio de llana on vam veure tot el proces, adonant-nos de com el progrés molts cops no va de la ma amb el medi ambient. Aquest es el cas de la "hilanderia" que per tenyir la llana utilitzen quimics que han acabat per contaminar el riu, perjudicant aquells pagesos que viuen uns pobles mes avall.

Salinas ens va sorprendre, per la seva iniciativa i la seva bellesa. Aixó si... com va comencar tot aquest proces a Salinas? Resulta que abans Salinas ere un poblet on les terres estaven en mans d´un terratinent que explotava una mina de sal on treballava tot el poble i on el terratinent es quedava un 75% de la produccio. A principis dels 70 el "padre Polo" un religios italia va arribar al poble i va comencar a organitzar a la comunitat per poder ser autosuficient i no dependre de les mines de sal. Van comencar amb la formatgeria i van pactar amb el terratinent a qui van comprar les terres amb microcredits. Obviament l´ajuda del "padre Polo" ha anat de la ma amb la moral cristiana aixo si, una especie de socialisme catolic, una barreja ben particular, no?

El viatge de tornada va ser un remember del primer. De nou la carretera estava tallada i aquest cop ens va tocar fer un bon tros a peu, carregats amb les motxiles. Aixo si, vam tenir la sort de trobar gent maquissima pel cami amb qui vam acabar compartint una furgo entre apretujones i riures, per que una cosa si que destaca aqui a lÉquador: l´alegria!

Vinga, gent, que ja toca fer la motxila per descobrir nous indrets. Avui anem cap a un bosc ennuvolat ple de cascades. Que el temps ens acompanyi i ens poguem banyar!!!

Petons a tots i totes.

Especial: Isla de la Plata

Per aquest mes de Juliol, el blog presenta un número especial sobre la fauna de la Isla de la Plata "La galápagos dels pobres".

Piquero de patas azules amb els seus ous.

Albatros fent el niu i flirtejant.

La cua i el cap d'una balena jorobada

Les piruetes del Pacífic

Al centre del món, una crònica des de l'Equador

Minitati, fent usufructe del blog del Dussa, presenta:

Si acceptem convencions geogràfiques, constato que sóc al bell mig del món, al mig perquè així ens ho diuen i al bell perquè així m'ho sembla. Objectivitat i subjectivitat s'entenen tot d'una per bé que finalment em centro en el que sento i experimento, apropant-me a un món més subjectiu que estàndard.

El viatge va començar a l'aeroport de Quito amb una abraçada de retrobament amb el Dussa, viatger incansable de terres llatines. Pels més curiosos i pels familiars seguidors dels passos d'aquest peter pan, ja us dic que se'l veu sencer, amb molta empenta i ple de salut. Dels cotilleigs que l'acompanyen no en diré ni piu que el blog me l'ha cedit en certes condicions que no vull vulnerar.

A Quito hem tingut la sort d'anar a parar a casa d'uns coneguts d'un amic meu peruà que ens han acollit com a colegues i han estat bons consellers i fins i tot companys de viatge cap a la costa pacífica. Entre cafès i sobretaules hem anat dibuixant una ruta que és totalment alterable per capritxos i inclemències del temps. Jo soc pro del trekking muntanyenc i el Dussa es mor per veure una Boa a la Selva (jo em moro només de pensar en veure-la..... perquè penseu-ho bé...si una Boa afamada ens té al Dussa i a mi al davant... a qui penseu que atraparà primer? of course, a mi, que soc més enclenque que ell! però vaja, aixi com ell es sacrifica en les meves caminates ho faré jo per l'experiència dels rèptils... concessions d'amistat).

De les primeres impressions de Quito, a 2850m, dir-vos que la part antiga és ben tranquila i que no sembla que siguis a una ciutat d'1.400.000 habitants. Això sí, caòtica és la terminal de busos, amb rutes a qualsevol racó del país cada 10 minuts, un batibull de gent amunt i avall i una concentració sonora de motors afamats i clàxons impacients que alimenta el meu desig de fugir a les muntanyes.

Això és el que vam fer la setmana passada. Vam començar per una ascenció al Cotopaxi, un volcà de més de 5000m. Ens vam quedar als 4800m, en un refu muntanyenc, calentant-nos amb xocolata i veient la final del mundial en una mini tele que va aguantar fins als penals on com si fos per donar-li emoció va començar a fallar cada vegada que Italia disparava. Finalment vam veure l'error fatal dels francesos i vam començara a saltar d'alegria (ens haviem canviat la jaqueta quan vam veure la decepcionant actitud de Zidane). I com si el Cotopaxi també ho volguès celebrar, de cop i volta es va destapar i davant nostre teniem el cim, cobert de neu, mostrant-nos la seva grandesa. Malgrat tot vam decidir quedar-nos als 4800 i no fer ni un pas més amunt... ja n'haviem tingut prou amb l'ascensió, fàcil però feixuga, aturant-nos cada 10 passes per agafar empenta... com costa respirar a tanta alçada!

Del Cotopaxi vam seguir cap a uns poblets minúsculs dels Andes i ens vam deixar encissar per Chugchillan, a 3200m. Capvespre de senders amb vistes al "bosque nublado" on efectivaments els núvols dibuixen el contorn de les muntanyes com si es tractés d'una costa mediterrània. Tot pujant cap a la carena, a la recerca de vistes sobre una nova vall, ens sorpren tot d'una una melodia de jazz... un bon home toca el saxo al pati de casa seva, a 3200m! Asseguts contemplem el paisatge i sense dir-nos res somriem i ens sentim afortunats.

Chugchillan ens ha ofert moltes escenes que voldriem compartir amb els que més estimem. Moments en que sents alegria, plaer i molta tranquilitat. Un contrast extrem amb el que vam trobar a la costa dos dies enrere. Ens havien arribat veus sobre Montañita (eh Gerard!), un poble surfer al sudoest. El fet és que entre que el clima no acompanya (núvols feixucs i fredor intensa) i un esclat turístic acapara el poblet amb rètols en anglès i souvenirs all over, vam desencantar-nos i vam posar-nos immediatament d'acord per fugir de nou cap a la Sierra.

Però, però, però... del que sí que hem gaudit de la costa ha estat d'una fantàstica i sorprenent excursió a la Isla de la plata on ens hem creuat amb balenes oferint-nos un espectacle de salts i piruetes que ens han deixat bocabadats. La Isla de la Plata és coneguda com el "Galapagos de los pobres" perquè pots observar aus i peixos que tb trobes a Galapagos però obviament molts menys! i més econòmic! La sortida va culminar amb una estona d'snorkling, fent capbussades per veure peixets de colors i sentir com és de salada l'aigua del pacífic.

Avui us escric de Cuenca des d'on demà anirem cap al parc nacional de Cajas a congelar-nos de fred a 4000m per fer unes caminates entre llacs... almenys estem segurs que a tanta alçada no ens piquen els mosquits que ja portem un festival de picades de la costa que fan certa l'expressió de... el comer i el rascar todo es empezar.

Guapos, guapes, una forta abraçada i molts petons.
Tati.

Natura, bicis i...Sant Joan

Correcte!!! Han passat molt dies desde les ventis que ara detallaré, però no puc deixar de fer-vos cinc cèntims, abans de seguir amb l'etapa Sudamericana...

Amb la Su encara vam passar una setmaneta a la costa caribenya de Costa Rica. Vam seguir baixant cap al Sud, on es troba Puerto Viejo, un poble mooolt més turístic amb un ambient de surfistes, guiris i negres rastafaris que abans de donar-te el bon dia ja t'estan oferint "buena ganja". També hi ha la fama, i sembla ser que certa, de ser un paradís pel turisme sexual, i, sense entrar a fer un judici d'això, no m'extranya perque hi ha cada troç de tio...
Com aquest ambient no anava massa amb nosaltres, vam llogar unes bicis i vam tirar un parell de dies encara més abaix, cap a Punta Uva i Manzanillo, i aquí sí!! aquí vam tornar a trobar un entorn paradisíac i molt més relaxat, amb platges buides de gent però plenes de pelícans i monos, i on vam poder fer snorkell per sobre una barrera de corall (amb una mica de mar moguda i olleres no massa bones).
Però la rúbrica genial d'aquest dies a Punta Uva va ser la nit de Sant Joan, bé concretament la següent nit. A les cabanes on estavem vam veure un cartell d'una festa infantil per celebrar la revetlla que durava tot el dia i que tenia molts elements que la feien interessant (teatre infantil, malabars en foc, artesania, música en directe, menjar, beure,...). Així ques després de l'snorkel i de disfrutar de passejar amb la bici per una carretereta envoltada de selva, vam anar a provar a la festa, a veure que hi havia....
L'escola no té res a veure a les escoles rurals que vaig veure a Guatemala, ni molt menys. Aquí, a Costa Rica, hi ha molta colònia extrangera instal·lada i com a conseqüència d'això, aquesta escola està pensada per els seus nenes i nenes, i algun altre autòcton. Però el més rellevant és que segueix un mètode d'ensenyament anomenat Waldorf (m'enrecordo gràcies al cine del carrer calàbria), sistema basat en que els nens i nenes troben ells mateixos els seus límits i s'ajuden molt del contacte amb la natura, la creativitat dels peques i....bé, potser millor us ho explicarà la Su, jo d'educació no en tinc gaire ;-)
El fet és que vam arribar ja de nit i estaven fent uns malabars amb foc. El patí de l'escola, tot de gespa verda, encara bullia d'ambient amb els nens i nenes i molts pares i mares de l'escola. Como no, vam conèixer a una noia catalana que vivia a Cahuita desde feia uns quants anys. Després d'això concert en directe i una miqueta de ball però el millor va venir després.......
Un dels profes de l'escola, un tio una mica sonat ì per tant, genial, va començar a saltar les brases de la fogata enorme que havien preparat i....lluny de casa, nit de Sant Joan, alegria i bogeria....vaig decidir acompanyar-l'ho en el seu ritual. Primer només volia fer un parell de salts, però aviat em vaig enganxar i ja no hi havia qui m'aturés. No vam ser els únics, la Su també es va animar, juntament amb una vasca i algún altre guiri, tot i que les brases eren prou grans com per fer enrera a qualsevol.
La bogeria final va ser quan el profe va començar a tirar fullaraca per aixecar flama i així saltar, no només per sobre les brases, sino també per entre les flames!!!! Genial!!! divertidíssim, suposo que trobar-me de nou en una escola em va fer sentir com un nen. Un petit inconvenient: els cabells del cap, celles, braços i cames es van socarimar una miqueta. Me'n vaig adonar quan vaig adonar-me de l'olor a pollastre cremat que feia...però va valer la pena...sens dubte....

L'endemà de la festa ja vam començar la tornada a San José, on la Su pillava el seu bus cap a San Salvador i jo seguia uns dies més per Costa Rica, per finalment volar a l'Equador i trobar-me amb la Tati. He de dir que no em puc queixar de les companyes de viatge, m'ho he passat de perles amb elles.

Vacances a Cahuita

Quan vaig entrar a El Salvador, alguna cosa extranya passava a la frontera, perquè no em van segellar el passaport...????
La raó és que el C4 (Guatemala, Hondures, El Salvador i Nicaragua)ha canviat les seves lleis frontereres i ara els extrangers quan entren a un d'aquests paíssos se'ls dona un visat de 90 dies per moure's per tota la regió. Abans si entraves, per exemple, per Guate, et donaven 90 dies i quan creuaves la frontera de El Salvador, te'n donaven 90 més.
Realment per mi això no era cap problema, però per als extrangers que estan currant aquí els ha complicat una mica més la situació. En el cas de la Su, si abans només havia de fer un viatget per renovar el visat fins a Hondures, d'unes poques hores, ara li toca sortir fins a Belize, Mèxic o Costa Rica, que cauen una mica bastant més lluny.
Quina putada!!! Jo vaig arribar pocs dies abans que se li acabés el visat a la Su i claaaaro, havia d'acompanyar-la a Costa Rica per fer la setmaneta de vacances que teniem planejada....;-)
Pues eso, que després dels dies a San Salvador i d'un parell a la platja del Pacífic salvadoreny (La Libertad: una llarguíssima platja de sorra blanca, solitària i on els pelícans passen per sobre el teu cap volant en formació...preciós!!!) vam sortir cap a San José, capital de Costa Rica, creuant part d'Hondures i Nicaragua. Rés, només 19 hores de viatge en bus. Això sí, les fronteres s'aixequen per segons què. Per cobrar les taxes oportunes, ningú puja les barreres.

Directes a una de les zones més maques de Costa Rica, la costa de Limón, el Carib....
És una regió poblada principalment per fills d'immigrans jamaicans que van arribar a Costa Rica per construir un tren per carregar els "banános" de les numeroses plantacions de la regió cap als ports comercials, i aquí es van quedar.
Durant anys, ha estat una regió del pais abandonada i ara reneix amb l'arribada del turísme que ve a disfrutar de les platges idíliques, de la vegetació tropical que arriba ben bé fins al mar i.... de l'atractiu sexual dels rastes locals i de la seva marihuana.
Nosaltres vam aturar-nos a Cahuita, el primer poblet on comença a haver-hi infraestructura turística. Està just a les portes d'un parc natural de costa i que vam disfrutar de valent...banyant-nos al Carib (per mi era la primera vegada), disfrutant d'una mar molt més tranquila que el Pacífic, d'una passejada pel parc com si fóssim els primers exploradors en arribar: caminant lentament, amb els ulls observant tot el que es movia, papallones de molts colors, crancs enormes i també de molts colors, ocells i ocellots, una vegetació exhuberant i els sorollosos monos, que ens van acompanyar en molts moments dels dies.
Justament, al final de l'excursió per aquest parc, vam aturar-nos a descansar a la platgeta de la punta del parc (Punta Cahuita). Estirats a la sorra però a l'ombra dels arbres, vam esperar que baixés una mica el sol. Si ja hi havia poca gent pel parc, a aquestes hores vam quedar solets i.....de sobte, ens trobem un mono de cara blanca tot dret sobre la sorra al nostre costat. Als pocs minuts als arbres del voltant van aparèixer uns quants micos més, tranquils, sense importar-lis la nostra presència, menjant coco i treient-se les puces uns als altres. Bé, hi havia un molt tristoi que no tenia qui el netegés....quina cara pena que feia!!!

Una lluita de totes i tots

Quan vaig sortir de viatge volia trobar coses noves. Coses que també em fessin buscar dintre meu nous aspectes a explorar de mi mateix, coneixe'm millor i buscar com treballar sobre els aspectes que crec he de millorar.
No crec que el viatge em doni les respostes als dubtes que tenia quan estava a casa, més aviat és un parèntesi per fugir, per poder pensar en altres coses que m'ajudin a buscar les eïnes dintre meu per resoldre els conflictes amb que ens hem d'enfrontar durant la vida. No tinc gens clar que ho aconsegueixi, però durant aquest viatge d'emocions he anat descobrint algunes cosetes.

La setmana a San Salvador, ha permès que conegués a molta gent cooperant i a l'hora d'escoltar-los, plantejar-me si és en això en que vull treballar o només és una via per sentir-me bé i no entrar en el joc del mercat que, segons sembla, la meva professió m'obliga. La sensació que m'han transmès és de, que com tot en aquest món, les coses no es fan com caldria. Les bones intencions i les bones paraules d'institucions, organitzacions, cooperants/es, no responen correctament a les necessitats reals dels que s'han de beneficiar de la cooperació.
No puc arribar a dir, com molta de la gent que sí porta forca temps en aquest tema, que la cooperació no hauria d'existir. No em sembla que haguem d'acabar amb el concepte sinó reformar-lo i eliminar les trampes que generalment s'amaguen en tota acció de cooperació.
No ho sé, el fet, és que una mica desil.lusionat si que estic però seguiré buscant a Sudamèrica la oportunitat de poder-ho conèixe-ho directament amb la meva experiència i treure'n les conclusions oportunes.

Un altre aspecte en que vull treballar de mi mateix és el del gènere. La majoria de les amigues i els amics de la Su, treballen i són sensibles a aquest tema. La primera idea que vaig canviar és que el que jo creia: jo, nosaltres, homes educats en la igualtat de gènere, ja hem fet la nostra feina. I no és cert!!
També nosaltres hauriem de participar d'aquesta lluita. Segurament hem de seguir mirant en nosaltres mateixos en què seguim perpetuan la diferència i la injusticia. Crec que hauré de seguir aprofundint en això.
Resultat immediat: No tornaré a queixar-me dels sopars de nenes...de les nenes del grup. Suposo que he confós, "amigues i amics", amb "dones i homes". Però encara crec que elles poden dir obertament que ens discriminen. No passa res, és necessari.

Després d'aquests dos últims posts de parrafada, el següent prometo fer-l'ho amb més aires de diari de viatge. El següent capítol és Costa Rica, amb la Su, a les platges del Carib "tico". Una abracada a totes i tots.