Canvi de ritme

Bueno, bueno, bueno....he rellegit les cròniques que la Tati va fer del mes i mig que vam passar junts per l'Equador i el Perú i, a banda de tornar a riure un munt, m'he adonat que ha deixat el llistó força alt, tant en estil com en ritme literari....però no puc deixar que s'apoderi del blog així que reprenc les cròniques del viatge.

Després de compartir el viatge amb la Tati (realment va ser genial, ens vam convertir en uns companys de viatge esplèndids, sense cap estira i arronsa...clar que li vaig posar molt fàcil), a Lima ella em va deixar tot sol de nou. I certament, això representava tornar a canviar el xip i .......em preocupava una mica. Sentia que no estava en la mateixa situació que quan vaig sortir de Barcelona, molt més decidit a volar sol. Ara potser les ànsies de fugir i canviar el meu entorn no eren tan fortes, i després de tres mesos i mig de viatge, tenir la mateixa energia per anar de poble en poble, de bus petit a furgoneta plena, de pensió a hotelet,... ja no eren les mateixes.
A més a més, gràcies als contactes de la Tati, ara tenia la possibilitat de buscar algún projecte en el que participar i així explorar altres facetes noves per mi: les del curro voluntari i solidari, i la d'instal·lar-me un temps a una nova ciutat. Aquest ja eren un dels meus objectius del viatge. Així que decidit a fer un canvi de ritme, vaig estar-me una setmana més a Lima, a l'espera que sortís alguna opció per treballar. I així ha estat!!!!

Però abans, cal parlar de Lima.
Ara és l'hivern. I ja des que vam baixar de les montanyes nevades i soleiades amb la Tati, vam trobar-nos una ciutat coberta pels núvols, on difícilment es veu el cel blau durant aquests tres mesos. A sobre, hi has de sumar el trànsit intens i sorollós de la ciutat, que especialment aquí és caòtic. Està ple de combis, furgonetes per unes 15 persones, que fan la funció de transport públic. Pel que vaig entendre, les companyies que donen el transport són privades i per tant, el conductor està totalment estressat per pillar el màxim de gent possible. Per això, gairebé fan carreres entre les combis per aconseguir clients, enmig d'un trànsit sense gaire normes i encara menys semàfors. La llei del més fort és clarament la primera i després la de "si pongo el morro antes, paso yo". La nota més curiosa i divertida són els cobradors de les combis, que van mig penjant per la finestra cantant a tothom que veuen per la vorera. La cantarella és del millor de Lima "toda-larequipa-toda-larequipa-miraflores-barranco-toda-larequipa" i això sense respirar . A aquestes melodies suaus per les nostres oïdes també se l'hi ha de sumar, els clàxons dels taxistes que per si t'has oblidat de que existeixen, constanment els fan sonar per si, just en aquell moment decideixes pujar a un taxi...com si no hi hagués res millor a fer!!!
Tot i així, vaig poder resistir dins la ciutat, suposo que perque també necessitava una mica de pausa i de tornar a estar sol.
A banda d'això, la ciutat en si, és interessant, sobretot perque és enorme i dintre d'ella és com si hi haguéssin quatre o cinc ciutats ben diferenciades. Des del Centro Histórico, col·lonial cent per cent, passant per Miraflores, la zona més "europea" (ciutat de'n Vargas Llosa i demés aristocràcia), fins als asentamientos urbanos més pobres i de creixement descontrolat de les afores. Bé, afores és un dir, et tires més d'una hora i mitja per arribar aprop del centre i no deixes en cap moment d'estar dintre la ciutat. El contrast és enorme. I tot i que jo em vaig moure principalment per la part més arreglada, la pobresa a Lima afecta a molta gent.
Sorprenent és la franja de costa de la ciutat, o malecón. Lima està enmig d'una zona desèrtica que arriba fins al Pacífic però a més a més de manera abrupta.

Això fa que abans d'arribar a l'oceà, la ciutat acaba en un precipici sorrenc. És aquí on vaig poder gaudir de la imatge de gent fent parapent gairebé a tocar dels edificis, mentre uns metres més a sota, els surfistes es pujaven a les onades llargues de la zona. He pensat que he de tornar en un parell de mesos, quan ja sigui l'estiu d'aquí, i potser poder gaudir d'una manera que ara no he pogut aquesta ciutat.

Ara per això, me'n torno al Nord del Perú. Vaig cap a Jaén.

A fer una aturada del viatge i a descobrir noves emocions dintre meu. I més endavant, ja ho veurem, recuperar el ritme del turista i caminar fins al MachuPichu i tot el Sud peruà, que també promet molt.