Minitati, okupant el blog, escriu sobre Salinas.

Anar amb la Lonely sota el brac pot facilitar-te la part operativa del viatge pero de vegades t´entafora en circuits turístics que t´allunyen de la realitat. Fugint dels tours que volien escurar les nostres butxaques per veure el Chimborazo (un volca de més de 6000m), vam fer rumb cap a Salinas de Guaranda, una comunitat ben particular d´uns 1000 habitants .

El viatge fins a Salinas va ser mogudet. Un primer bus ens va deixar en un encreuament, un dels tants "cuatro esquinas" que trobem alla on anem. D´alla sentiem rumors en plan "la ruta esta cortada" pero un xofer d´una camioneta ens va convencer per emprendre el cami de pedra amb ell i unes cinc persones mes. Despres d´un quart d´hora de paisatges verds i molta pols vam comprovar amb els nostres ulls que efectivament la ruta estaba cortada (i de quina manera!!! una gran esllavissada de sorra cobria la carretera! impossible passar!). Dues alternatives: una esperar fins que tornessin a obrir el cami, l´altra, agafar una altra camioneta que semblava que anava on voliem.(moltes vegades ens guiem mes per la intuicio que per les paraules poc concretes dels interlocutors...)
El cami era un mata-culs. Aixi de clar. El Dussa i jo vam voler ser gentils i ens vam oferir per ocupar la part descoberta de la furgo, al darrera. Nomes us dic que va ser un bany de pols entre molts riures. Potser van ser trenta minuts pero el meu cul ho recorda com si haguessin estat dues hores!

Salinas és als peus d´un canó de roques formades per sediments sólids ben grans. Un passeig pel canó t´ofereix la possibilitat de descobrir coves de dos pisos on segons diuen, han trobat restes de ceramica i d´ossos que confirmen que van ser habitades uns 2000 anys abans de Crist. (ara que us asseguro que es deurien congelar vius perqué fred i vent és el que caracteritza Salinas!).

A part de les meravelles paisatgistiques, on vam gaudir del show dúna llama fent saltironets i del show del Dussa intentant infructuosament, gravar-la en video, vam sorprendre´ns de l´activitat socio-economica de Salinas. La particularitat de Salinas son les 33 microempreses, gestionades com a cooperatives. Totes les iniciatives son locals i és dels pocs pobles on no hi ha emigracio, es mes, hi ha joves d´altres comunitats que van a Salines a buscar feina. Penseu que alla on hem anat hem trobat a gent que te familiars que han emigrat a Espanya o als EEUU i la gent ho viu com un drama. Normal, molts d´ells no tornen a casa, ni tan sols de visita, fins despres de molts anys i com tots sabem, les condicions per als immigrants sempre son dures al pais de desti. Vam estar xerrant amb una dona, mare d´un jove emigrant que viu a Madrid i la dona no va poder contenir les llagrimes. A mi se´m va encongir el cor. A més a més, ella va posar de relleu el sentiment de culpabilitat que envolta aquesta situacio, tant per les families que veuen marxar els seus fills sense poder-los oferir res millor i la culpabilitat que senten els que emigren i no poden tornar amb les mans buides a casa.

Retornant a les cooperatives, dir-vos que ens vam sorprendre de la seva heterogeneitat: produccio de formatges (assesorats per formatgers suisos), produccio de pasta de cacao que exporten a les fabriques de Ferrero Rocher a Italia, produccio de llet de soja, de pilotes de futbol (les mitiques Mykasa) en un proces manual que ens va deixar ben bocabadats i tambe la produccio de llana on vam veure tot el proces, adonant-nos de com el progrés molts cops no va de la ma amb el medi ambient. Aquest es el cas de la "hilanderia" que per tenyir la llana utilitzen quimics que han acabat per contaminar el riu, perjudicant aquells pagesos que viuen uns pobles mes avall.

Salinas ens va sorprendre, per la seva iniciativa i la seva bellesa. Aixó si... com va comencar tot aquest proces a Salinas? Resulta que abans Salinas ere un poblet on les terres estaven en mans d´un terratinent que explotava una mina de sal on treballava tot el poble i on el terratinent es quedava un 75% de la produccio. A principis dels 70 el "padre Polo" un religios italia va arribar al poble i va comencar a organitzar a la comunitat per poder ser autosuficient i no dependre de les mines de sal. Van comencar amb la formatgeria i van pactar amb el terratinent a qui van comprar les terres amb microcredits. Obviament l´ajuda del "padre Polo" ha anat de la ma amb la moral cristiana aixo si, una especie de socialisme catolic, una barreja ben particular, no?

El viatge de tornada va ser un remember del primer. De nou la carretera estava tallada i aquest cop ens va tocar fer un bon tros a peu, carregats amb les motxiles. Aixo si, vam tenir la sort de trobar gent maquissima pel cami amb qui vam acabar compartint una furgo entre apretujones i riures, per que una cosa si que destaca aqui a lÉquador: l´alegria!

Vinga, gent, que ja toca fer la motxila per descobrir nous indrets. Avui anem cap a un bosc ennuvolat ple de cascades. Que el temps ens acompanyi i ens poguem banyar!!!

Petons a tots i totes.