Patzún: nens i nenes

Per fi, he deixat de fer el turista per uns dies. Després d’un mes només omplint-me de les bones sensacions del viatger, aquesta setmana a Patzún, una ciutat on no arriba cap turista, he pogut estar molt més aprop de la vida real de les persones.
Vulguis o no, quan viatges la gent no et mira igual. Sempre veuen en tu una persona que està de pas i carregada de diners. I un mateix, també mira les coses i les persones amb condicions : només estaré dos dies per aquí, d’on surt el bus per marxar al pròxim destí?
I tot i que intentes aprofundir una mica en la seva vida, evidentment, no ho aconsegueixes del tot.
Els meus nous companys de viatge, tenien previst passar un setmana a Patzún, on la organització francesa « Les amis des enfants du monde » han tirat endavant un projecte de Salud rural i de construcció d’escoles rurals. El Pierre és un bon amic dels fundadors que van viure a Guatemala durant molts anys. Aprofitant aquest contacte volien conèixer que és el què han fet i aprofitar l’oportunitat per visitar pobles fora de la ruta turística habitual. No vaig dubtar gaire en apuntar-me a la idea i una vegada havia vist tot el que tenia previst de Guate, els últims dies els he passat acompanyant cada matí l’equip mèdic (un doctor i dues infermeres) per les seves rutes de visita mèdica.
El més meravellós és que també hem visitat algunes escoles rurals i hem estat jugant amb els nens.
Ja el primer dia de visita vam patir una petita encerrona perque quan vam anar a una de les escoles, la noia que ens acompanyava va dir: “ellos han venido porque quieren hacer alguna actividad con los chicos y chicas”. Nosaltres, com uns pardos, no teniem res previst i a més a més la predisposició dels professors no deixaven lloc escapolir-nos. Certament haguéssim pogut fer alguna cosa educativa però la nostra capacitat ens va portar a jugar amb tots els nens i nenes de l’escola (uns 60 que com passa sovint a les escoles rurals diferents edats compartèixen una mateixa aula), al joc del mocador, al mate i després de l’esmorzar, a futbol. Ens ho vam passar pipa, ells i elles i nosaltres. Us imagineu al Marc Roselló fent de monitor de nens i nenes? Dani, potser si que l’any que ve m’apunto a les colònies de Magòria!!!
El segon dia, a banda de visitar un parell d’escoles més, també vam acompnyar al coordinador del projecte a fer una volta per ensenyar-nos un altre projecte que vol tirar endavant, relacionat amb la reconstrucció posterior a les destroces de l’Stan. Sempre erem rebuts amb molta alegria i fins i tot, massa agraïment, com si l’obra que estàn portant a terme també fos obra nostra. Aquest dia ens va tocar jugar a básquet contra 15 nanos. Vaig acabar baldat.
I per postres, l’últim dia vam anar a la festa d’inauguració d’una nova escola. L’himne de Guatemala i la bandera van obrir l’acte. Em vaig adonar de quant patriotes són ens aquests païssos, molt més que el que ho som nosaltres a casa nostra. En això no els envejo.
Però després dels discursets de l’alcalde i el Joaquín (el nostre anfitrió) davant de tots els nens i nenes aguantant sota el sol tota la verborrea oficial, vam jalar i......como no.....música per animar la festa. Clar que en aquests pobles rurals, on tot són indígenes i/o evangelistes, no ballen. Així que vam ser l’espectacle del post-acte. Primer tothom fugia quan volies que s’animessin a ballar. Després ja vaig tenir dues companyes de ball precioses, dues nenes que no van parar d’exigir-me que les fes giravoltar i ballar durant més d’una hora.