Dies de feina

Hi ha una gran diferència entre quedar-se a Jaén i sortir fer les visites als pobles...

Van acceptar la meva ajuda voluntària perque l'Ingeniero Gilberto necessitava un cop de mà, ell és qui s'encarrega de la oficina d'ITDG a Jaén. Des d'aquí porten a terme sobretot el que són projectes d'electrificació rural. I principalment mitjançant el recurs hidràulic, i alguna coseta d'energia solar fotovoltàica. I jo vaig voler venir perque des d'aquí executen els projectes directament a les comunitats i d'això també en tenia moltes ganes, veure com s'introdueixen projectes energètics al món rural.

Els primers dies han estat sobretot d'acompanyament. He anat amb el Gilberto, és un enginyer civil amb força anys d'experiència en projectes a les comunitats, home d'uns quaranta anys, seriot i callat, però que quan aconsegueixes que xerri té moltes coses interessants per explicar. La meva feina no només és aprendre aspectes tècnics, també seguir aprenent com arribar a gent diferent i sobretot aprendre d'aquelles persones que em poden aportar moltes coses.
Ja les primeres visites eren molt gratificants. Ens reben sempre amb els braços oberts, entusiasmats amb la idea de poder tenir llum al poble, sense dependre del motor de benzina o de les bateries que han d'anar a carregar a la ciutat. A més a més, la feina de l'enginyer no va sola. Sempre s'acompanya d'una feina social, d'organització i d'enfortiment de la comunitat.
Com ho intenten fer això?
Doncs, un dels segells més característic dels projectes de minihidràulica d'ITDG està en el seu mètode de Gestió del Sistema. Ells s'encarreguen d'avaluar si la comunitat té prou voluntat i potencial per organitzar-se al voltant del projecte d'electrificació. La proposta es basa en posar l'instal·lació en marxa, després d'una mesos d'obres civils, i aleshores crear una petita empresa local que s'encarregarà de la gestió i del manteniment de la central. Tot supervisat per un comité legislador, format per usuaris i autoritats del poble. La idea és que trobin la manera per poder mantenir el sistema al llarg del temps, sense haver de dependre d'ajuda exterior. I no només econòmicament, també saber gestionar l'ús de l'energia, ja que per limitada, han de mirar de no gastar en excés per no carregar-se els equips i allargar al màxim la vida dels sistemes. També han de mirar de fer-ne l'ús més adecuat pel seu desenvolupament. Com que ja existeix una organització local, aquesta pot decidir posar en marxa activitats econòmiques, de petita escala, però sobretot de caire comunitari. No hi ha prou capacitat energètica en aquests sistemes per generar negocis particulars. Així que han de buscar altres opcions com pot ser crear una fusteria, o un punt per carregar bateries, o una juguería,...tot per generar recursos i potenciar les capacitats de la comunitat.

Evidentment, la teoria sempre és molt maca i la realitat és una mica més complicada. Fer coincidir els diferents interessos dins la comunitat i aconseguir que la majoria s'impliquin en el projecte és un dels majors reptes amb que s'enfronta el poble.
Els projectes no es tiren endavant només amb l'ajuda econòmica de la municipalitat del districte (el Perú està dividida administrativament en Provincias, Distritos, Municipios, Caserios,...) o de donacions, sovint s'ha d'obrir un crèdit per tal que els usuaris puguin pagar els costos de material i construcció de la central. I això, que per alguns podria semblar una cadena, una càrrega pesada, permet una major implicació en el sistema i ajuda a crear una associació de veïns-usuaris, ja que aquesta és una condició indispensable per tal d'obtenir el crèdit. En definitiva, una vegada han acabat de pagar (normalment 5 anys), la central és seva i els costos que paguen per tenir llum 24 hores al dia són molt menors als que haurien de suportar amb els habituals sistemes de generació per benzina.

Però la part més emocionant no és aquesta vesant tècnica del projecte, sino l'oportunitat d'arribar a dins dels pobles, compartir amb la seva gent les seves reunions i anhels, hores de feina (ja que es fa indispensable que posin de la seva part la mà d'obre par part de la construcció de les obres civils), menjar a casa seva l'arroç, la yuca i la gallina, aprendre la manera com es beuen les cheles (birres de litre) en grup, com si fos un porro, amb un sol got que va rulant. També pots veure molt millor la seva vida, més autèntica, com viuen envoltats d'animals, com són les seves cases per fora i per dintre, com estan organitzats dins la familia (la dona la veig a vegades només pel forat de la pared que va de la cuina a la sala principal) i dins la comunitat, trencar la mirada tímida de les nenes i dels nens petits per arrenca-ls'hi un somriure....tota una experiència, de debò.

Després dels primers dies de visites, em va tocar donar suport al topògraf a un parell d'obres en marxa. La gent del poble (tot homes) s'encarrega de construir el canal que ha de portar l'aigua fins a les màquines, i a nosaltres ens toca revisar que el facin amb el pendent adecuat. Sota el sol i patint les picades de los moscos (jo pensava que només hi havia mosquits al capvespre...doncs no....de dia hi ha els moscos que em van regalar amb una, no exagero, vuitantena de picades als tormells), també pots compartir amb ells moltes coses, entre els seus matxets i pales. Un d'aquests dies de feina, just al costat de l'obra hi havia uns homes fent funcionar un molí per la canya de sucre, que era tirat per un toro. La imatge era preciosa. A més a més, ens oferien la beguda dolça que n'extreuen, el Huarapo. Després el fan bullir amb llenya dins un recipient de fang, i així en poden extreure la panela, el sucre sense refinar. També poden deixar fermentar uns dies aquesta beguda i obtenen una d'alcohòlica, que sembla que t'aixeca l'ànim de mala manera. Bé, primer te l'aixeca després et tomba.

Aquí ràpidament et tracten d'Ingeniero, i ja soc per ells el Ingeniero Marco i esperen de mi respostes als seus dubtes i coneixements que encara no domino. Però intento defensar-me com puc. No saben que qui més està aprenent en tot això soc jo. No deixa de sorprende'm la seva capacitat de treball!!! És cert que ara és un bon moment per fer feines d'aquest tipus, ja que s'ha acabat la recollida del cafè i hi ha poca feina al camp, però és la mateixa comunitat que empeny, setmana rera setmana, per tal que els encarreguis més feina. El que per mi seria una misió impossible, obrir una canal enmig del bosc de tres quilòmetres de llarg, de 80x60 cm, per ells és feina d'un o dos dies!!!!

Per contra, si és apassionant sortir a visitar les comunitats, o es molt menys quedar-se a Jaén, esperant la pròxima sortida, sense fer res. La calor de la ciutat ho fa força insoportable i la falta de companyia pel temps d'esbarjo, ho fa una mica aborrit. Sort he tingut de conèixer a la sociòloga dels projectes, la Janet, qui m'ha tret a sopar i a ballar alguna nit i amb qui puc fer-me unes rises sempre que sortim. Podriem dir que he fet una amiga peruana. En algunes coses no coincidim gens (ella és molt creient) però ens ho passem molt bé fent el burro i xerrant sobre la vida emocional i a vegades, sobre les qüestions més professionals.