El Salvador, crisi al canto

És sorprenent visitar a algúna amiga o amic que viu fora perque el primer que comproves és que no t'imaginàves que realment .... hi està vivint!!!
Vull dir que té el seu cercle d'amistats, d'hàbits diaris, racons de la ciutat molt personals,...Això va ser la primera impresió que vaig treure quan vaig trobar a la Su a San Salvador.

Just arribo ja ens haviem de traslladar de casa per raons que encara no entenia i en això que ja vaig conèixer moltes de les persones que formen part de la Su salvadoreña: Mona, Bea, Iván, Baiby, Ro, Marta,... tot en 1 horeta a la city.
I no va acabar aquí, durant el següents dies la Su em va poder enseñar el barri, la gent cooperant (és difícil escapar de crear una comunitat de cooperants), Las Dignas i va intentar que comprengués la vida a El Salvador.
El Salvador és el país més petit de centre-amèrica, i a l'hora, el més densament poblat, el més desforestat, el més perillós (té l'orgull d'encapçalar el ránking de morts al dia: 12) i desde sempre, una petita estrella de la bandera dels Estats Units.
Aquí la guerra ha deixat un herència nefasta de morts, desapareguts i testimonis de l'horror. Com a tota arreu, suposo. Però sembla que aquí encara estan molt presents. Potser aquesta és la meva impresió perque la Su m'ha parlat de moltes persones conegudes seves que han sigut militars o guerriller/es. A més a més, en parlen sovint de les seves vivences i records d'aquells moments. Una manera de fer terapia amb l'ajut de les persones més properes.
Normalment un es pregunta si va valer la pena fer una lluita armada contra la represió del Govern. Segur que moltes coses s'han aconseguit, però es troben en una situació semblant a d'altres paisos que patien el mateix. No crec que pugui jutjar-ho. Nosaltres, per sort, no se'ns ha plantejat la qüestió però qui diu que no ho fariem si fos el cas? Amb l'aixecament Zapatista a Chiapas també tinc aquest dubte, però és ben cert, que sense armes no se'ls haguès escoltat ningú.
La resposta que donen els i les que ho van viure, és clara: si, una altra vegada.

El Salvador es troba ara en una situació difícil. Vam tenir la oportunitat d'anar a una xerrada sobre la situació econòmica del pais. I el panorama és desalentador.
El Salvador es va dolaritzar fa un temps (utilitzen dòlars americans, bitllets i monedes dels EEUU com a moneda oficial), això té com a conseqüència perdre la política monetària nacional. Ara no poden "jugar" a devaluar o enfortir la seva moneda en funció dels seus interesos econòmics. Això els deixa a la deriva.
S'ha de sumar el gran deute extern del pais (ronda el 40% del PIB, límit que permet el FMI) i la caiguda de la inversió externa per falta d'un mercat intern. La gent cada cop es més pobre i ja no interesa portar capital a El Salvador.
Tot i les remeses del immigrants, que no només amaguen blanqueig de diners del narcotràfic, sinó que també perpetuen l'interès del Gobern salvadoreny a no fer prou per aturar l'emigració ja que són una entrada de divises important, i la imposibilitat de nous crèdits, el pais es pot quedar sense dòlars al carrer en pocs anys. O sea, una mica com a Argentina va passar amb el corralito. Una greu crisi econòmica els vé a sobre, i, of course, pringraran els més pringats...
I ara, a més a més, entra en vigor el TLC (Tratado de Libre Comercio) amb els EEUU, d'igual manera que a la resta del paísos de la regió. Tot i no saber-ne gaire, sembla clar que això perjudicarà en major mesura als agricultors i petits empresaris, com a tota aquella gent que viu del negoci informal, al carrer, al bus, a on sigui....

Quan t'acostes a un pais, i te'n vas, sempre queda un ull o una orella per seguir les notícies que succeïran. Això em passa amb Mèxic, demà hi ha eleccions presidencial i estan molt competides, i em passarà amb El Salvador, que si els mals presagis s'acompleixen, no podré evitar pensar en la gent que he vist pel carrer o he conegut i preguntar-me com ho deuen estar passant.

Patzún: altres cosetes

No només les excursions amb l’equip mèdic van servir per jugar i ballar, sinó que també vam recorre camins de molta bellesa natural, entre camps de cultiu, pobles molt rurals i amb un paisatge montanyós que fins aquell moment no havia vist a Guate.

A Patzún no hi havia massa coses a fer quan tornàvem de les visites mèdiques. Sort que l’hotel on estàvem hi havia tel•levisió per cable i algunes hores mortes les vam passar tirats al llit, descansant de la pallisa del matí a les escoles. A més a més, cada tarda plovia, així que no donava per massa més el dia. Entre un francès i dues argentines, la febre del Mundial em va afectar. Ja us imagineu quina seguretat tenien un i altres en les seves respectives sel•leccions. Jo en canvi per Espanya no donava un duro. A l’aposta que vam fer, vaig tombar a Espaaanyia!!! a vuitens contra Alemanya.

Patzún és una ciutat-poble força gran però que no té res de cara al turista. Resultat: potser han estat els dies que pitjor he sopat. Encara sort, que als migdies menjàvem amb el doctor i les infermeres-cuineres (flipa, les infermeres es dedicàven a cuinar el dinar del metge, el xofer i el nostre), que feien unes sopes de verdures ben bones.
Un fenòmen esgarrifós dels pobles d’aquesta zona, és que des d’un temps ençà i davant l’augment de la deliqüència, la gent ha començat a prendre la justicia per la seva mà. Sembla que els linxaments són freqüents. I no és un fet aillat a Guatemala.
Potser ens imaginem gent salvatge fent coses així però quan passejes i saludes a la gent de Patzún, sembla mentida com entre gent tan sorriella i agradable, es produeixin fets com aquests. Però és així…

Un gran descobriment que vam fer va ser un sal•ló cutríssim de billar. El Jorge i l’Óscar van ser els nostres companys de partides les tres nits que vam acabar allà, fent birres i aprenent altres maneres de jugar: la una corrida y cantada, el chinga-quates, una y quinze corridas,... Van ser vetllades encantadores. Era sorprenent saber que unes persones que acabes de conèixer t’estàn esperant en candeletes per una nova sessió de pool, potser no teniem molt més a fer a aquelles hores de la nit, però això no deixa de reconfortar-te. El comiat amb ells de l’últim dia va ser força emotiu. Ens en vam anar amb la sensació que algún dia hauriem de tornar a Patzún per retrobar vells amics.

Finalment va ser hora de separar-me dels col•legues de viatge que durant uns 10 dies haviem compartit tot. Ells marxaven cap a Tikal i jo anava cap a El Salvador a veure la Susanna. Així que el matí de diumenge vaig tornar a pujar a un bus tot sol, camí de Guatemala City per allà agafar un altre bus cap a San Salvador.
Durant el trajecte, anava endormiscat i una mica melancòlic de deixar el Pierre, la Sandra i la Karen i assaborint les últimes imatges de les montanyes de Patzún, on tantes sensacions bones havia experimentat.
El fet és que en un moment donat l’home que tenia assegut al costat, em va preguntar d’on era i tot seguit em pregunta “Como es que en España no hay tanta violencia como aquí?”, jo que li responc suaument per no ferir susceptibilitats, que “Puede que allí la policia haga su trabajo, igual que la justicia,etc”. Hem vaig quedar glaçat quan l’home m’explica que ell és policia desde feia 30 anys i no va dubtar ensenyar-me el seu carnet i....la pipa que portava a la cintura, tot i estar fora de servei un diumenge al matí “por si alguien entra a robar al bus, yo le disparo desde aquí” em diu fent amb la mà el gest d’apuntar cap a la part de davant del bus.
D’entrada, pel cap em van passar les histories amb polis que de manera corrupta cobren “mordidas” per la face a la gent i a més sempre t’aconsellen no tenir cap problema amb la poli d’aquí perque no saps per on poden sortir. Més tard vaig ser conscient que mentre el bus anava a tope, segurament la pipa del poli, l’havia tinguda clavada contra la meva cintura. I evidentment no la porten descarregada si creuen que potser l’han de fer servir.
Però cap dels meus temors eren fonamentats. Si que va parlar molt de la poli, dels problemes amb que es troben i la culpa que té el govern en relació a l’augment de la violencia, però era un altre bon home chapín que em va ajudar en tot el que va poder per tal que arribés a l’estació de busos per sortir cap a El Salvador.

Patzún: nens i nenes

Per fi, he deixat de fer el turista per uns dies. Després d’un mes només omplint-me de les bones sensacions del viatger, aquesta setmana a Patzún, una ciutat on no arriba cap turista, he pogut estar molt més aprop de la vida real de les persones.
Vulguis o no, quan viatges la gent no et mira igual. Sempre veuen en tu una persona que està de pas i carregada de diners. I un mateix, també mira les coses i les persones amb condicions : només estaré dos dies per aquí, d’on surt el bus per marxar al pròxim destí?
I tot i que intentes aprofundir una mica en la seva vida, evidentment, no ho aconsegueixes del tot.
Els meus nous companys de viatge, tenien previst passar un setmana a Patzún, on la organització francesa « Les amis des enfants du monde » han tirat endavant un projecte de Salud rural i de construcció d’escoles rurals. El Pierre és un bon amic dels fundadors que van viure a Guatemala durant molts anys. Aprofitant aquest contacte volien conèixer que és el què han fet i aprofitar l’oportunitat per visitar pobles fora de la ruta turística habitual. No vaig dubtar gaire en apuntar-me a la idea i una vegada havia vist tot el que tenia previst de Guate, els últims dies els he passat acompanyant cada matí l’equip mèdic (un doctor i dues infermeres) per les seves rutes de visita mèdica.
El més meravellós és que també hem visitat algunes escoles rurals i hem estat jugant amb els nens.
Ja el primer dia de visita vam patir una petita encerrona perque quan vam anar a una de les escoles, la noia que ens acompanyava va dir: “ellos han venido porque quieren hacer alguna actividad con los chicos y chicas”. Nosaltres, com uns pardos, no teniem res previst i a més a més la predisposició dels professors no deixaven lloc escapolir-nos. Certament haguéssim pogut fer alguna cosa educativa però la nostra capacitat ens va portar a jugar amb tots els nens i nenes de l’escola (uns 60 que com passa sovint a les escoles rurals diferents edats compartèixen una mateixa aula), al joc del mocador, al mate i després de l’esmorzar, a futbol. Ens ho vam passar pipa, ells i elles i nosaltres. Us imagineu al Marc Roselló fent de monitor de nens i nenes? Dani, potser si que l’any que ve m’apunto a les colònies de Magòria!!!
El segon dia, a banda de visitar un parell d’escoles més, també vam acompnyar al coordinador del projecte a fer una volta per ensenyar-nos un altre projecte que vol tirar endavant, relacionat amb la reconstrucció posterior a les destroces de l’Stan. Sempre erem rebuts amb molta alegria i fins i tot, massa agraïment, com si l’obra que estàn portant a terme també fos obra nostra. Aquest dia ens va tocar jugar a básquet contra 15 nanos. Vaig acabar baldat.
I per postres, l’últim dia vam anar a la festa d’inauguració d’una nova escola. L’himne de Guatemala i la bandera van obrir l’acte. Em vaig adonar de quant patriotes són ens aquests païssos, molt més que el que ho som nosaltres a casa nostra. En això no els envejo.
Però després dels discursets de l’alcalde i el Joaquín (el nostre anfitrió) davant de tots els nens i nenes aguantant sota el sol tota la verborrea oficial, vam jalar i......como no.....música per animar la festa. Clar que en aquests pobles rurals, on tot són indígenes i/o evangelistes, no ballen. Així que vam ser l’espectacle del post-acte. Primer tothom fugia quan volies que s’animessin a ballar. Després ja vaig tenir dues companyes de ball precioses, dues nenes que no van parar d’exigir-me que les fes giravoltar i ballar durant més d’una hora.

Jocs de cartes i escacs

El viatge ha fet un nou gir inesperat i si fins ara viatjava sòl com un mussol, desde l'excursió al volcà a Antigua porto....ja no sé quants dies...amb dues argentines (la Sandra i la Karen) i un francès (el Pierre), amb qui he conviscut molt bé i afortunadament, amb qui he pogut passar les llargues hores de pluja pròpies de la temporada de pluges que ara comença.
Aquesta troupe porta viatjant cinc mesos desde Sudamèrica amb destí Mèxic. O sigui, que ens hem creuat en els nostres itineraris.
Amb ells em vaig dirigir cap al llac Atitlán. Una de les meravelles natuirals de Gautemala. El llac, i el seu entorn, promet ser preciós. Dic promet perque no he arribat en la millor època per disfrutar-l'ho. Els dies han estat ben grisos i les tardes plovent sense parar. El llac és una antiga caldera volcànica i està envoltada per tres volcans i verdes montanyes. Només ens vam poder fer una petita idea de la seva bellesa durant unes poques hores que va sortir el sol.
Tot i així, vam estar molt ben instal·lats a San Marcos (chez moi?) i vam passar les hores jugant a cartes i a escacs i prenent mate. He trobat a la persona més enganxada del món a jugar a qualsevol tipus de joc i a més a més, juga de puta mare: el Pierre.

És molt agradable compartir amb gent el viatge i fer nous amics però la primera constància és que el meu ritme va canviar de manera evident. Mira que sempre he fet coses amb penya, i penyita, però durant el mes de viatge en solitari ja m'havia acostumat a moure'm escoltant el meu rellotge personal. He recuperat la "virtud" de condicionar el meu dia a la resta. Fàcilment, eh!! és gent molt agradable, divertida i amb qui podem xerrar de moltes coses. Sobretot del contrast entre Europa i Llatinoamèrica.

Després de tres dies en una caseta envoltada de vegetació vam sortir de la regió del llac per anar al mercat del diumenge de Chichicastenango (molt turísitc però molt viu i molt colorista). Jo ja havia desistit d'anar a Chela degut a que les fortes pluges havien provocat talls de carretera. Encara són molt evidents el desastres de l'Stan que fa uns sis mesos va arrasar aquest pais. El pitjor és que les obres de reconstrucció de carreteres, vivendes i obres per prevenir altres desastres no s'han portat a terme i queda més d'un 60% per executar. El cas més tràgic es va produir a dues aldees de la zona de San Salvador de la Laguna (vora el llac) que van ser enterrades totalment per una esllevisada de terres (molt ho recordareu). El fet és que davant la impossibilitat de recuperar els cossos dels habitants, s'ha deixat la zona com un cementiri i no es tornarà a aixecar cap poble en aquests punts.

Després del mercat, ja pensava anar cap a El Salvador però de nou els meus plans van canviar....el Pierre coneixia una organització que treballa per la Salud i l'Educació infantil i em vaig mig autoconvidar a acompanayr-los per veure les escoles que han construit a varios pobles rurals. Següent parada del viatge!!