Els dos Marcs pel Perú (1a part)

Freaky Perú

Chiclayo, menú de nit: sopar (pizza o chifa) i tornada xino-xano cap a l’hotel Europa. Camí de l’habitació, pujant les escales, es pot sentir el xivarri hebreu a mitjanit….potser és igual a Israel. Un cop a dalt, a l’habitació, es fa petar la xerradeta amb la tele de fons, fent rum-rum, acomboiant les neurones i fent adormir suaument les que encara gosen moure’s tan tard!

A Chiclayo ens varem trobar els dos Marcs. Aviat tothom que coneixíem ens etiquetaven amb el sobrenom de "Marc Turista y Marc Viajero".
La trobada enmig de la plaça va ser emocionant. Trobar-me amb un amic de Barcelona després de tant de temps em posava una mica nerviós. Com em veuria? Esperava ell trobar-se a algú diferent? Em sembla que més enllà de la barba, la resaca de la última nit a Cajamarca i algunes anècdotes del viatge, ens vam trobar de nou dos amics pels quals el temps separats no tenia cap importància.
Ell representava per mi una carta que m’explicaria tot el que feia temps que no vivia, la ciutat i la gent de casa. Però em sembla que ràpidament això va quedar oblidat, ens tocava viure plegats un viatge ple d’aventures, histories i gent nova amb qui descobrir una mica més d’aquest món.
El viatge ens el vam prendre com un joc de la Play, sobretot perquè abans de moure’ns sempre ens tocava resoldre un munt d’incògnites. Incògnites que es resolien simplement deixant-nos envoltar per la gent i l’esperit peruà.
Sempre que agafes una combi, et queda el dubte de si va allà on tu vols. Quan compres alguna cosa, sempre et queda el dubte de si l’has comprada al preu que tocava. Quan xerres amb algú al carrer, sempre tens els dubte de si no vol de tu alguna cosa més que conversa.
Dubtes que arroseguem per venir d'on venim i per no ser d’aquí, per no entendre del tot com funciona aquest país. Però al final, t’adones que sempre arribes on vol (o a on havies d’arribar), que el preu de les coses és relatiu i pagués el que estàs disposat a donar i que la gent del Perú és oberta, xerraire i els encanta creuar algunes frases amb el gringo que passa per davant seu. Realment és gent molt agradable. Ho vam poder comprovar al mercat de Chiclayo on mentre caminavem ens haviem d’aturar a les paradetes per petar la xerrada amb la senyora o el senyor de la parada.
Clar que una de les proves més difícils que vam passar va ser entrar al museu “Tumbas Reales de Sipán”, ens va costar tres dies poder entrar. Primer vam fer tard, l’endemà vam anar-hi i, error!!, era dilluns, estava tancat. Finalment el tercer dia arribem i ens trobem que estan de vaga els treballadors i tampoc ens deixen entrar. Finalment, acompanyats d’una parella de manyos vam aconseguir entrar i....això si...va valer molt la pena. És un dels museus més entretinguts que he visitat mai. A mesura que t’expliquen el procés per desenterrar la tomba del Señor de Sipán (antiga cultura preincàica) t’expliquen la seva vida i tradicions d’aleshores. Molt interessant. Ens va valer una vida extra passar aquesta pantalla.
En els escrits del Marc que afegeixo en aquests posts hi ha força coses que no he explicat.
Per exemple, la gastronomia peruana és una meravella. Cada regió (costa, sierra, selva), cada poble o ciutat, té el seu menjar típic i sobretot molt potenciat com a senyal d’identitat. Així doncs trobes una varietat de menjars i de varietat que fa molt agradable el trajecte. El ceviche, chicarrón de peix, de chancho (porc), Ricoto relleno, la carn de Cuy, d’alpaca, les sopes boníssimes, la milanesa de pollo (que sembla una estovalla de tan gran que és), tot acompanyat de la originaria papa i del choclo, i un llarguíssim etcètera formen part de la rica cuina peruana. Tot això per les moltes influències al llarg de la història degudes a la colonització espanyola, l’arribada d’esclaus africans i chinesos, basant-se en els productes i a la cuina existent anteriorment a l’arribada dels espanyols.
A mi m’ha sorprès bastant que aquí existeixi el que ells anomenen el menjar Chifa. És menjar xinès amb moltes aportacions peruanes. Però és que s’ha extès per tot el país i el senten pròpiament peruà. Això si, sempre gestionats per descendents xinesos i amb noms curiosos, com el restaurant que vam anar amb el Marc, es deia Sang Sang.
Després d’estar-nos uns dies a prop de la costa, vam començar el camí cap a la selva. Abans però, vam visitar la ciutat de Chachapoyas i les runes properes de Kuélap.

Mercat de Chiclayo, Perú

Els mercats són iguals a tot arreu. Comparteixen una ànima, una força col·lectiva que els uneix, els agermana, siguin d’un hemisferi o de l’altre, siguin d’aquest o d’aquell continent. I amb tot, els mercats tenen una identitat pròpia, una vida pròpia que els arrela a la ciutat i a la gent que hi viu. Sempre que vas a un mercat et sents com a casa.


A Chachapoyas en vam quedar més temps del previst però és que després de, no recordo, però potser van ser 14 hores de bus i d’una excursió en combi per una carretera que va destrossar el cul del Marc, massa ben acostumat a les carreteres asfaltades de casa nostra, per arribar a Kuélap, ens mereixíem un dia de descans. Bé tampoc vam descansar gaire, però si de bus.

La visita a Kuélap la vam fer amb uns francesos, una catalana que portava 50 dies viatjant!!!! (ens ho va repetir varies vegades) i una noia israeliana. És estrany trobar-te una israeliana o un israelià viatjant sola. Normalment ho fan en grup i s’ha de dir que la gent dels hotels no en parlen gaire bé. Sembla ser que després de fer el seu servei militar obligatori de dos anys, la majoria decideix anar-se’n tot un any a voltar pel món. Evidentment, eviten els països àrabs i visiten molt el sud-est asiàtic i Sud Amèrica. Suposo que amb tot el que viuen al seu país i l’enemistat que deuen percebre a fora els fa ser d’una manera molt especial. Molt sorollosos, irrespectuosos, regategen molt fort....però en contra d’aquests judicis la noia era prou simpàtica. Nosaltres no vam gosar fer-li totes les preguntes que haguéssim volgut però per això teniem un noi peruà que ens acompanyava que tenia molts menys prejudicis que nosaltres "Vuestras armas son como estas?" Senyalant als polis del costat. "Y a ti te gusta ser militar durante tres años?" La resposta va ser: SI.....

Kuélap està a 3000 metres d’altitud i és una construcció feta abans dels Inques. A dalt de tot d’una montanya, les vistes són una meravella i la carretera per arribar-hi et permet veure un gran paissatge. Moltes de les cultures d’aquella època construien a dalt de tot, molt lluny de les valls i dels rius. Potser té una explicació defensiva, cosa que neguen els guies locals, però és cert que en una regió on plou molt la proximitat amb l’aigua del riu no és massa important. Vivint a les montanyes, les tombes es feien a les parets verticals i es poden veure molts forats per allà on vagis.
Són molt diferents les construccions de les cultures costaneres i les de la sierra. Les primeres, vivien en un semi desert on no plou gairebé mai. Per tant les construccions són d’adob, fang i palla, amb grans ciutats (com la de Chan Chan a prop de Trujillo que diuen és la ciutat d’adob més gran del món) i grans huacas (o piramides) com a temples cerimonials. Per sort, la falta de pluges ha fet que encara es mantinguin força bé tot i que la sorra del desert les ha anat tapant i confonent-les en montanyes. Per contra, a la Sierra les construccions són de pedra, seguint el perfil del terreny i envoltades de vegetació que al llarg dels segles ha anat envaint les cases. Ara s’intenten recuperar per augmentar els atractius turístics. A veure si així, treuen una mica de pressió al Machu Picchu i arriba una mica de desenvolupament a d’altres regions.


La finestra

Cada viatge és una finestra que s’obre a l’eternitat. Quants viatges fas en un de sol? Penses: “Hagués pogut ser peruà, però no ho soc”. Segueixes caminant: “Hagués pogut ser una vaca, però no ho soc”. Reprens el camí: “Hagués pogut ser francès i no ho soc, per poc, però no ho soc”. Al final penses que tampoc ets israelià....i tant se te’n dóna!