Lo riu és vida (2a part)

Huallaga, Marañón, Amazonas

El riu és la carretera de la selva. Tranquil·la quan el barco llisca sobre l’aigua, carregat de persones que, estirades en hamaques, somien en el paradís que les espera al final del viatge. Bulliciosa quan el barco es para als ports inexistents de les comunitats a carregar menjar per alimentar els somnis de les persones que, estirades a les hamaques, ja gaudeixen dels somnis que tindran.

Si algun dia he de buscar on relaxar-me de l’estrés de la ciutat, o bé a una platja del carib o bé viatjant per un riu.

Per arribar a Iquitos, només es pot fer de dues maneres, o per aire o per aigua (és la ciutat més gran del món que no té accés per carretera). Es troba just al inici del riu Amazonas. Bé, és on es creuen un parell de rius i a partir d’allà comença el riu Amazones pròpiament dit.

Abans d’embarcar-nos ja ens trobàvem a la zona de selva. Havíem deixat enrere la Sierra dels Andes. L’ambient i la gent ja és ben diferent. Als mercats apareixien nous animals esventrats, petits mamífers (per no dir rates grans), tortugues i moltes més fruites que les que fins aleshores havíem vist.

Justament vam arribar el dia de l’eleccions municipals i regionals, i el barco aquell dia no sortia. Així que vam haver de passar la nit a Yurimaguas, suportant la calor selvàtica sense provar cap cervesa, ja que s’aplica una llei seca durant els tres dies previs a les votacions. Però vam poder aprofitar per fer les compres que necessitàvem pels dies en barca. Samarretes de màniga llarga, antimosquits, unes hamaques i una cadena per lligar les motxilles. Les males veus ens havien previngut dels lladres i dels zancudos (mosquits que porten la malària) però al final res de res. Millor, no volíem trobar-nos amb cap de les dues coses.

El viatge pel riu va ser sensacional. El ritme és lent. Els dies llarguíssims. Les dues cobertes de la barca plenes a petar d’hamaques de colors i de famílies senceres, moltes de les quals s’havien hagut de desplaçar per anar a votar, ja que al Perú és obligatori votar, si no, multa. El barco, l’Eduardo III, semblava d’una altra època, sobretot quan va pujar tot un regiment de l’exèrcit que després de vigilar als col·legis electorals tornaven a Iquitos a seguir amb la seva guerra.

Vam dormir sobre totes les metralletes dels soldadets......espero que estiguessin descarregades.

La vida al riu és molt més activa del que em pensava. A mesura que anàvem baixant, gent amb samarretes cridava l’atenció del capità des de la vora del riu per tal de que els pugessin junt amb la seva càrrega. A vegades, només calia que un bot a motor que arrossegava el barco anés a buscar a qui volia pujar o baixar. Altres vegades, el barco s’aturava davant d’un petit poble, on multitud de gent i mercaderia esperava ansiosament la nostra arribada.
Tota aquesta vida, enmig de boscos verds que no van desaparèixer en cap moment del trajecte, amb unes aigües marrons del riu que a vegades es barrejaven amb altres de negres provinents de rius més petits, un cel de núvols, sol, arcs de Sant Martí i nits estrellades, que van fer que els tres dies de viatge passessin sense fer-se gens pesats.

El pitjor, el ranxo que servien per menjar. Amb les fiambreres anàvem a la cuina a buscar la nostra ració. Veient la qualitat del menjar, semblàvem presos d’un penal.

El millor, la vida del riu, els bufeos roses i negres (dofins de riu) i la gent que vam conèixer durant el viatge. Un galleg i una parella de Mèxic que portaven mesos viatjant venent la seva artesania. D’ells vam escoltar les meravelles de l’haiahuasca, del peyote i dels bolets al·lucinògens com a drogues de poder. I enmig d’aquell entorn, semblava que buscar un major contacte amb la natura era la cosa, valgui la redundància, més natural. Sobretot quan veus quant ens hi hem allunyat en la nostra cultura occidental.

Mercat de Belén, Iquitos, Perú

Un suc de taronja a mig sol. Un armadillo partit per la meitat a la parada d’allà i una tortuga esventrada a la d’allí et conviden a halar, si tens gana. Encara no. Trossets de peix i marisc desprenen un tuf penetrant i prometen un bon cebiche per dinar. Més tard, potser. Ara ve més de gust un surtido que un trago de licor afrodisíac.

Iquitos, Perú

Iquitos és la ciutat impossible. El desafiament constant. La foguera dels somnis materials. La ciutat és un contracte que signes sense llegir la lletra petita: no te n’aniràs de la ciutat sense endur-te una cadena. Fa tres segles va arribar la indústria de la religió a endur-se les ànimes. Fa un segle van arribar els empresaris a endur-se el cautxú. Avui ens enduem el petroli.