Cusco, el ombligo del mundo (3a part)

Machu Picchu

Les ruines del Machu Picchu contenen una energia notable: un cop hi arribes no pots parar de fer fotos i gastar l’energia de les piles. És l’energia de les pedres: cada pedra, una foto. Per això és inabastable. “Mai no conqueriré totes les pedres”, pensa el turista. “Mai no conquerirà totes les pedres”, pensa el viatger. “Mai no conquerirem tot el planeta”, pensen els poderosos.

D’Iquitos a Cusco, volant, és clar. No podíem tornar a passar tres o quatre dies al riu. El ritme del turista no s’ajusta al ritme de la vida al país. Així que, ràpid, ràpid. D’estar a 300 mts sobre el nivell del mar, a 3000 mts ens menys de quatre hores. Evidentment, els nostres cossos se’n van resentir. I el primer dia al Cusco va servir per arrossegar-nos i recuperar forces amb l’ajut dels mates de coca.

La ciutat és preciosa. M’atreveixo a dir que és la part antiga més maca que he vist en tot aquest viatge. Les places, el murs inques (una meravella!!!!), la ciutat, de tan arreglada que està, no et fa la sensació d’estar al Perú. Però per contra, és un parc temàtic per turistes.

Després de ser la capital de l’Imperi Inca, els colonitzadors espanyols van traslladar la capital a Lima. Molt més adequada als seus interessos comercials, amb el port del Callao que servia per enviar tota la riquesa espoliada a la Colònia. Cusco va quedar oblidada, els seus impressionants temples de pedra reduïts a la meitat perquè van aprofitar-los com a tartera per les noves catedrals i cases colonials. Mica en mica, va acabar sent una ciutat típica de la Sierra, tranquila i oblidada.

Va ser al 1911 quan l’arqueòleg Hiram Bingham va donar a conèixer al món la ciutat inca del Machu Picchu. Amb fons de la Nathional Geographic va recuperar la ciutat de l’oblit i la va desenterrar de tota la vegetació que la cobria. Amb un preu pels peruans, és clar, 10.000 peces que van trobar al Machu Picchu ara es troben a una universitat dels Estats Units. Aquí no hi ha ni un museu amb peces del Machu Picchu. Això si, la zona es va convertir en el destí més turístic de tota l’Amèrica Andina, i no és per menys, Cusco és una meravella i les valls de l’entorn, a banda de la seva meravella natural, guarden moltíssimes restes arqueològiques que valen una visita. Destacant per sobre de totes el Machu Picchu, imponent ciutat antiga, envoltada d’unes montanyes verdes i frondoses que sens dubte havien de despertar el misticisme dels antics pobladors. Suposo que per això, els Inques veneraven els esperits de les muntanyes, anomenats Apus. A ells feien moltes ofrenes i sacrificis humans. Però el gran deu era el Inti, o Viracocha, el Sol. Pel qual els millors temples eren edificats.

Machu Picchu és el tercer temple del Sol (ara hauré de rellegir “Tintín al temple del Sol”). Els dos primers es troben a Cusco, Q'oricancha i Sachsaihuamán. Ambdós, per desgracia han estat o modificats o destrossats.

Hi ha molts misteris que envolten la història del Imperi Inca. Fins i tot és part del seu encant i per això els mateixos peruans s’esforcen a mantenir-los. El que no es pot negar que hi ha mites i llegendes precioses, i que va ser una cultura molt rica i amb molts coneixements que s’han oblidat o trepitjat. Com a constructors van ser magistrals, fent murs de pedra on aquestes encaixen en forma de puzzle sense cap element que les enganxi i fent-les de tal manera que han suportat els molts moviments sísmics de la zona mentre les noves catedrals han anat caient a cada terratrèmol. La seva enginyeria de l’aigua, els permetia portar aigua de fonts que encara no han descobert (o això diuen) per regar los andenes que cobreixen totes les vessants de les muntanyes. Amb una estructura social que, sembla ser, no entenia l’esclavatge sinó la feina comunal i la feina per l’Inca era recompensada. Amb progressos en medicina com la trepanació o en l’agricultura, van conquerir les muntanyes, com deia el nostre guia, per fer els seus cultius. L’inconvenient és que encara no coneixien l’escriptura i poca cosa a quedat de tot aquell coneixement. Potser si haguessin tingut més temps...qui sap!! Tampoc utilitzaven la roda, encara que un amic em va dir que això era degut a que la roda té la forma del seu Déu, rodona com el sol.

Per arribar al Machu Picchu gairebé només hi ha una via. Per tren. Un tren que en l’època de Fujimori va ser privatitzat, com tantes altres coses al Perú. De tal manera que l’empresa xilena que té la concessió (per 50 anys més i això que els peruans no suporten als xilens, guerres anteriors han creat una enemistat que encara perdura) s’aprofita de manera exagerada de la situació i cobra uns preus abusius. A sobre, discrimina entre locals i turistes. No trobo malament que els estrangers paguin més per les entrades als museus o als parcs naturals, però trobo indignant que en aquest cas, no permetin ni que viatgin junts uns i altres. No sé qui té la pesta, però em sembla injust vist des de les dues bandes.

Una altra manera d’accedir-hi és a peu, a través del famós Camino Inca. I tan famós és que costa un ull de la cara, amb portejadors i cuiners que cobren una misèria en comparació al que paga el turista a l’agència. Així que nosaltres vam buscar una altra alternativa, intermitja, i vam fer un tekking de tres dies creuant camps de fulla de coca, cafè, plàtans, mangos, avocats, etc.. amb bicicleta de muntanya inclosa i una banys termals, per arribar al poble des d’on es pot pujar al Machu Picchu.

L’anècdota: les disfresses amb les quals apareixem a totes les fotos que ens quedaran de record, per sempre, de la nostra visita al Machu Picchu. Xops com vam arribar a les runes, el mal menor era anar amb roba de dona mentre tota la resta de turistes ens miraven estranyats intentant entendre si estàvem de conya o érem una parella casada formalment a Espanya que veníem a reivindicar la boda entre homosexuals al Perú. Clar que donem gracies a les senyores que ens van deixar la seva roba, molt amablement, quan van veure que tremolàvem com pollets i no podiem gaudir de la famosa vista de les runes. Però no vam tenir cap vergonya i vam passejar-nos per tot el centre arqueològic i fins i tot vam pujar al Huaina Picchu (és la muntanya que es veu en totes les fotos). S’ha de tenir en compte que veníem de tres dies d’excursió. O sigui que vam ser uns jabatos.

Lo riu és vida (2a part)

Huallaga, Marañón, Amazonas

El riu és la carretera de la selva. Tranquil·la quan el barco llisca sobre l’aigua, carregat de persones que, estirades en hamaques, somien en el paradís que les espera al final del viatge. Bulliciosa quan el barco es para als ports inexistents de les comunitats a carregar menjar per alimentar els somnis de les persones que, estirades a les hamaques, ja gaudeixen dels somnis que tindran.

Si algun dia he de buscar on relaxar-me de l’estrés de la ciutat, o bé a una platja del carib o bé viatjant per un riu.

Per arribar a Iquitos, només es pot fer de dues maneres, o per aire o per aigua (és la ciutat més gran del món que no té accés per carretera). Es troba just al inici del riu Amazonas. Bé, és on es creuen un parell de rius i a partir d’allà comença el riu Amazones pròpiament dit.

Abans d’embarcar-nos ja ens trobàvem a la zona de selva. Havíem deixat enrere la Sierra dels Andes. L’ambient i la gent ja és ben diferent. Als mercats apareixien nous animals esventrats, petits mamífers (per no dir rates grans), tortugues i moltes més fruites que les que fins aleshores havíem vist.

Justament vam arribar el dia de l’eleccions municipals i regionals, i el barco aquell dia no sortia. Així que vam haver de passar la nit a Yurimaguas, suportant la calor selvàtica sense provar cap cervesa, ja que s’aplica una llei seca durant els tres dies previs a les votacions. Però vam poder aprofitar per fer les compres que necessitàvem pels dies en barca. Samarretes de màniga llarga, antimosquits, unes hamaques i una cadena per lligar les motxilles. Les males veus ens havien previngut dels lladres i dels zancudos (mosquits que porten la malària) però al final res de res. Millor, no volíem trobar-nos amb cap de les dues coses.

El viatge pel riu va ser sensacional. El ritme és lent. Els dies llarguíssims. Les dues cobertes de la barca plenes a petar d’hamaques de colors i de famílies senceres, moltes de les quals s’havien hagut de desplaçar per anar a votar, ja que al Perú és obligatori votar, si no, multa. El barco, l’Eduardo III, semblava d’una altra època, sobretot quan va pujar tot un regiment de l’exèrcit que després de vigilar als col·legis electorals tornaven a Iquitos a seguir amb la seva guerra.

Vam dormir sobre totes les metralletes dels soldadets......espero que estiguessin descarregades.

La vida al riu és molt més activa del que em pensava. A mesura que anàvem baixant, gent amb samarretes cridava l’atenció del capità des de la vora del riu per tal de que els pugessin junt amb la seva càrrega. A vegades, només calia que un bot a motor que arrossegava el barco anés a buscar a qui volia pujar o baixar. Altres vegades, el barco s’aturava davant d’un petit poble, on multitud de gent i mercaderia esperava ansiosament la nostra arribada.
Tota aquesta vida, enmig de boscos verds que no van desaparèixer en cap moment del trajecte, amb unes aigües marrons del riu que a vegades es barrejaven amb altres de negres provinents de rius més petits, un cel de núvols, sol, arcs de Sant Martí i nits estrellades, que van fer que els tres dies de viatge passessin sense fer-se gens pesats.

El pitjor, el ranxo que servien per menjar. Amb les fiambreres anàvem a la cuina a buscar la nostra ració. Veient la qualitat del menjar, semblàvem presos d’un penal.

El millor, la vida del riu, els bufeos roses i negres (dofins de riu) i la gent que vam conèixer durant el viatge. Un galleg i una parella de Mèxic que portaven mesos viatjant venent la seva artesania. D’ells vam escoltar les meravelles de l’haiahuasca, del peyote i dels bolets al·lucinògens com a drogues de poder. I enmig d’aquell entorn, semblava que buscar un major contacte amb la natura era la cosa, valgui la redundància, més natural. Sobretot quan veus quant ens hi hem allunyat en la nostra cultura occidental.

Mercat de Belén, Iquitos, Perú

Un suc de taronja a mig sol. Un armadillo partit per la meitat a la parada d’allà i una tortuga esventrada a la d’allí et conviden a halar, si tens gana. Encara no. Trossets de peix i marisc desprenen un tuf penetrant i prometen un bon cebiche per dinar. Més tard, potser. Ara ve més de gust un surtido que un trago de licor afrodisíac.

Iquitos, Perú

Iquitos és la ciutat impossible. El desafiament constant. La foguera dels somnis materials. La ciutat és un contracte que signes sense llegir la lletra petita: no te n’aniràs de la ciutat sense endur-te una cadena. Fa tres segles va arribar la indústria de la religió a endur-se les ànimes. Fa un segle van arribar els empresaris a endur-se el cautxú. Avui ens enduem el petroli.